diumenge, 10 de gener de 2016

EL MODERNISME

EL MODERNISME

 
(imatges extretes de google imatges)

El mal del segle, “mal du siècle” en francès i “spleen” en anglès és un tòpic literari que apareix al segle XIX. És un sentiment de malenconia, de desinterès per la vida, d’apatia. Es produeix per un desencaixament global de l’individu en el món que l’envolta. S’estableix amb el Romanticisme a causa d’una crisi de creences i valors, i impregna tots els moviments literaris posteriors. Aquest sentiment global de desencant i d’angoixa vital s’atribueix a l’anomenada “crisi de la modernitat”, que es dóna en moments històrics de grans canvis en què els valors tradicionals són substituïts i encara no hi ha respostes que donin sentit a les noves realitats. Per aquesta raó és un tòpic molt vigent al llarg de tot el segle XX.


 

(imatges extretes de google imatges)

A finals del S XIX, entre el 1892 i el 1911, sorgeix un nou moviment, format per joves artistes i intel·lectuals procedents de famílies burgeses industrials i comercials, que vol convertir la cultura catalana en una cultura moderna, nacional i oberta als nous corrents europeus. Aquest nou moviment s’anomena Modernisme i se’l fa començar el 1892, any de la primera de les Festes Modernistes que Santiago Rusiñol organitzava al Cau Ferrat de Sitges. La data que sol triar-se per assenyalar-ne el final és el 1911, ja que en aquest any mor un dels escriptors més emblemàtics del Modernisme, Joan Maragall, i també un dels seus pintors més representatius, Isidre Nonell.

Es vol transformar la cultura catalana de l’època (tradicional i provinciana) en una cultura moderna i nacional, gràcies a les posicions crítiques d’un grup de joves intel·lectuals. I pretenen:
-          Modernitzar la societat catalana, que viu en el passat.
-          Transformar la cultura catalana, tradicional i regional, en una cultura moderna i nacional.
-          Obrir la cultura als nous corrents europeus del moment.
-          Sistematitzar la llengua (crear unes normes oficials) per convertir-la en vehicle eficaç d’expressió. (Pompeu Fabra)

El moviment es difon a través de diaris i revistes com L’Avenç, Joventut i Catalònia, que difonen les idees del moviment i les obres dels autors europeus; i també de les festes modernistes de Sitges, on es realitzen activitats culturals (exposicions, concerts, teatre, certàmens literaris...) que donen a conèixer els corrents europeus i les produccions autòctones.



                                                     (imatge extreta de google imatges)

Es vol apropar Catalunya a Europa. És un moviment artístic que es proposa la renovació de totes les arts: arquitectura, pintura, escultura, música, literatura i arts decoratives. I tingué figures destacades en els diferents camps artístics: arquitectura (Antoni Gaudí i Lluís Domènech i Montaner), pintura (Ramon Casas, Santiago Rusiñol i Isidre Nonell), escultura (Josep Llimona), música (Enric Morera), i també les arts menors, com orfebreria, forja, art del vidre,etc.

Dóna artistes destacats en tots els camps, els quals, per primera vegada, se senten professionals de l’art i conceben l’artista com un rebel enfrontat sovint amb la pròpia classe social, a la qual han de salvar. Els artistes rebutgen la deshumanització de la societat que comporta la industrialització. Es rebel·len contra els valors burgesos, que entenen l’art com a mercaderia. Es produeix una ruptura entre l’artista i la societat. Es vol incorporar l’art a la vida quotidiana. Aquest artista bohemi freqüenta les tertúlies dels cafès i malviu en la pobresa, rebutja el sistema de vida i la concepció de l’art propis de la burgesia, opta per una vida marginal i proclama la llibertat i la rebel·lió. Busca la bellesa en els plaers prohibits i els ambients marginals.

Aquesta rebel·lia queda molt ben reflectida en la novel·la modernista de tema rural. Els modernistes consideren que el món de la pagesia, ancorat en el passat, dificulta la modernització de la societat.
En el moviment modernista hi destaquen dos corrents ideològics:

-El Regeneracionisme. És la dels artistes que entenen l’art com a un instrument per canviar la societat, rebutgen el conservadorisme burgès i creuen que l’artista s’ha de comprometre a treballar per a una renovació col·lectiva.

L’Esteticisme. Hi pertanyen els artistes que pensen que l’art no és un instrument al servei de res, sinó que té un valor per ell mateix. És l’art per l’art, l’art com a valor suprem i com a destí. Els esteticistes viuen com a bohemis, dedicats només a la creació artística.

En el camp literari podem destacar els novel·listes Raimon Casellas, Caterina Albert (amb el pseudònim de Víctor Català) i Prudenci Bertrana; el poeta Joan Maragall, l’Escola Mallorquina i els dramaturgs Puig i Ferrater, Ignasi Iglésias i Santiago Rusiñol.


LA POESIA MODERNISTA

Els poetes del nou moviment abandonen definitivament els models poètics de la Renaixença, la temàtica dels jocs florals- Pàtria, Fe i Amor. Inicialment hi ha poques manifestacions de poesia modernista i és a partir de 1899 que arriba al públic. Cal distingir dues tendències. D’una banda hi ha un grup de poetes, encapçalats per Joan Maragall, que són partidaris d’una expressió pura i sincera de l’emotivitat de l’artista i per als quals les qüestions formals no són gaire importants. Defensa una poesia compromesa amb la societat. De l’altra, trobem un grup que té com a principal tret distintiu el rigor formal i els temes artificiosos, s’allunyen del Modernisme i busquen un retorn a l’harmonia dels models clàssics. Pertanyen a aquest darrer grup Alexandre de Riquer, Jeroni Zanné i els poetes de l’Escola Mallorquina: Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera.


JOAN MARAGALL
                                                      (imatge extreta de google imatges)

Maragall és un dels autors més importants del moviment modernista i un dels que més influència va tenir. Va néixer a Barcelona el 1860 en el si d’una família de la burgesia tèxtil. Va estudiar la carrera de dret, però sense vocació per exercir d’ advocat o treballar en l’empresa familiar, va fer de periodista en diversos diaris i revistes, Diario de Barcelona, L’Avenç. Des d’aquestes pàgines va donar a conèixer autors i corrents importants a Europa. Va destacar sobretot com a poeta, i també com a assagista i com a traductor dels poetes romàntics alemanys. Aconseguí un notable prestigi literari i social, que es traduí en una influència dins del món intel·lectual i literari del moment. Va morir a Barcelona el 1911.

OBRA

Com a assagista, va escriure dues obres en què teoritza sobre la creació literària: Elogi de la paraula (1903) i Elogi de la poesia (1907). En aquests llibres formula la teoria de la “paraula viva”, segons la qual la creació poètica s’ha de basar en l’espontaneïtat, l’emoció pura i la sinceritat. El poeta ha d’escriure en moments d’inspiració i ha de dir les coses “tal com ragen”, sense retòrica.
La seva obra poètica està recollida en cinc llibres: Poesies (1895), Visions i cants (1900), Les disperses (1904), Enllà (1906) i Seqüències (1911). Una part de les seves poesies exalten la creativitat individual i la contemplació meravellada del món que l’envolta. Però en altres trobem un Maragall regeneracionista, preocupat per les qüestions socials i polítiques de la societat catalana i espanyola, com es pot veure en els poemes Oda a Espanya, Els cants dels Joves o Oda nova a Barcelona. Un dels seus millors poemes és el Cant espiritual, en què fa una exaltació de la vida terrenal.

Maragall també és l’autor d’un llarg poema, El comte Arnau, inspirat en aquesta figura mítica, dividit en tres parts que corresponen als diversos Maragalls que trobem al llarg de la seva vida. En la primera etapa, el comte Arnau se’ns presenta com la figura de l’intel·lectual modernista , en la segona és una figura tràgica, vençuda i penedida dels seus pecats; i en la tercera, el comte és redimit i salvat gràcies a la cançó d’una noia innocent.


LA NARRATIVA MODERNISTA

La narrativa modernista tracta bàsicament el tema de la relació entre l’individu i la societat. És una relació conflictiva en què l’individu inquiet i amb ideals, és incomprès i rebutjat per una societat endarrerida que no accepta els canvis. L’artista modernista s’enfronta a la societat per intentar canviar-la, no l’entenen i el rebutgen.

La temàtica rural és la que triomfa en la novel·la, on la natura pren un caràcter tràgic; no es tracta d’un entorn amable i harmònic, sinó que apareix de manera simbòlica, com a una força destructora i cega que oprimeix l’individu. D’altra banda, els habitants del món rural són presentats com a éssers primitius, endarrerits, que s’aferren a la tradició i rebutgen els canvis.

La novel·la modernista s’inicia el 1901 amb la publicació de Els sots feréstecs de Raimon Casellas. I a continuació apareixeran un seguit de títols a destacar: Solitud de Caterina Albert (pseudònim de Víctor Català) el 1905, Josafat de Prudenci Bertrana el 1906 i La vida i la mort de Jordi Fraginals de Josep Pous i Pagès el 1912.

CATERINA ALBERT
 (imatge extreta de google imatges)

Un dels autors més importants de novel·la modernista és Caterina Albert i Paradís, que va escriure amb el pseudònim Víctor Català. Nascuda a l’Escala (Alt Empordà) el 1869, va morir en aquesta mateixa població el 1966. Pertanyia a una família benestant de propietaris rurals. Manifestà una vocació per l’art des de petita, dibuix, pintura, escultura que compagina amb l’escriptura. En la literatura assajà diversos gèneres: la poesia i el teatre, però fou en la narrativa on produí les seves obres més importants, entre les més destacades Drames rurals (1902) i Solitud (1905). L’argument d’aquesta obra última gira al voltant d’una dona jove i bonica, la Mila, casada amb un home ignorant i sense ambicions, en Maties, que és incapaç d’entendre-la. Tots dos es traslladen a viure a l’ermita de Sant Ponç, situada dalt d’unamuntanya. La Mila es troba casada amb un home a qui no estima i se sent insatisfeta, envoltada de la soledat que experimenta en una natura salvatge i feréstega. L’únic consol que té és l’amistat amb un pastor, símbol de la bondat i de la saviesa natural, que fa la funció de guia i protector de la Mila. Tot desembocarà en una tragèdia que l’enfrontarà i l’alliberarà, alhora, del seu destí.


EL TEATRE MODERNISTA

Les dues grans tendències del Modernisme van influir en els dramaturgs:
Alguns van seguir els corrents esteticistes, centrant-se en l’oposició entre l’idealisme poètic de l’aritsta i la mediocritat de la realitat quotidiana. Entre aquests cal destacar Santiago Rusiñol i Adrià Gual.

D’altres més propers als regereracionistes fan un teatre compromès amb els canvis socials, d’acord amb el model de Henrik Ibsen. A aquest grup pertanyen Joan Puig i Ferrater i Ignasi Iglésias.

SANTIAGO RUSIÑOL
                                                       (imatge extreta de google imatges)

Va néixer a Barcelona el 1861. Pertanyia a una família de l’alta burgesia que tenia una fàbrica tèxtil. Quan es quedà orfe, anà a viure amb el seu avi, que volia que ell es fes càrrec del negoci familiar. Santiago Rusiñol, però, volia dedicar-se a la pintura. Aquest fet provocà un enfrontament amb l’avi que creia que era una activitat improductiva. Cap al 1880 era ja un pintor conegut a Barcelona, i el 1888 va fer una estada a París, ciutat on va residir llargues temporades durant set anys participant de la vida bohèmia dels artistes del moment. Entre el 1892 i el 1899 és l’etapa modernista de Rusiñol, són els anys de les cinc festes modernistes celebrades a Sitges, i de la publicació de les seves primeres obres. A partir de 1900, es converteixen un personatge molt popular, tant per les exposicions de pintura com per les representacions de teatre, que tenen molt èxit, i també pel seu temperament humorístic i bromista. Va morir el 1931 a Aranjuez, on havia anat per pintar els jardins.

OBRA
Tot i que ell es considerava essencialment pintor, va conrear tots els gèneres literaris tret de la poesia en vers. Va cultivar més extensament el teatre i aquest el va convertir en un personatge popular. Les primeres obres de teatre són simbolistes i tracten l’enfrontament entre l’artista, que vol dedicar-se al seu art, i la societat burgesa que només pensa a fer diners. Aquest és el tema de L’alegria que passa (1898), El jardí abandonat (1900) i Cigales i formigues (1901). En una segona etapa, s’acosta més a la realitat de l’època, com en L’hèroe (1903), en què fa una crítica a les guerres colonials a Cuba i Filipines de 1898 o en El místic (1904), basada en la figura de Verdaguer. Però la seva millor obra, i la més coneguda, és L’auca del senyor Esteve (1917), basada en la novel·la mateixa que havia escrit set anys abans.

A L’auca del senyor Esteve, Rusiñol fa una sàtira humorística i irònica de la petita burgesia catalana representada per una família de botiguers del barri de la Ribera de Barcelona. La primera generació ha fundat “La Puntual”, una botiga de vetes i fils; la segona i la tercera s’han dedicat a ampliar el negoci i a fer diners. Però el conflicte arriba amb la quarta generació, en Ramonet, perquè no vol treballar en el negoci familiar i prefereix ser escultor. Això provoca un daltabaix a la família, si bé, al final de l’obra, es produeix una reconciliació entre el pare, que es troba en el llit de mort, i el fill, que reconeix que sense els diners del seu pare ell no hauria pogut ser artista.

(TEXT EXTRET DEL LLIBRE DE LLENGUA CATALANA I LITERATURA 4T D’ESO DE CRUÏLLA I TEIDE)

EXERCICIS
1.       Fes un esquema- resum de tot el Modernisme.
2.       Llegeix el text i contesta després les preguntes.
El fragment següent transcorre després de la violació de la Mila, que té la cara ferida i se sent atordida. Els sentiments i pensaments de la protagonista es barregen amb la natura.

La Mila, de dret i sense temença, anà a seure’s en un regatell apartat de la solana. Ella, tan poruga sempre, havia perdut repentinament la por. Què podia passar-li més gros de lo que ja li havia passat?... Amb les cames estretes i el colze sobre el genoll, s’abrigà amb el mocador la ferida, tot sostenint-se el cap.
Al davant seu, el Roquís Gros semblava un tros de cel més fosc i sense estrelles, i més avall, grans masses de formes vagues nedaven en una penombra bruna, plena de misteri; d’aquella penombra semblava brollar suaument, com les aromes del pebeter, aquell profund silenci, ple d’harmonies inoïbles, que ho envaïa tot arreu. La Mila s’hi trobà bé, voltada d’aquell gran silenci. Coneixia que aleshores qualsevol soroll li hauria fet mal, un dolor quasi físic. I sentí grat al grill porfidiós per haver emmudit. Tal vegada ella l’hauria esclafat a l’eixir de la casa... I li vingué un pensament: qui sap si era pecat, matar un grill? Els grills tenen vida, i una vida, encara que sia de grill, és una vida. Estroncar-los, doncs, aquesta vida abans de son terme natural és el tort més gros que se’ls pot fer: perquè cada grill, com cada bèstia que es cria sobre la terra, no en té més que una, de vida... Una vida només: que poca cosa!... I si s’esguerra sense voler? I si la trenquen a la meitat com ella podia haver trancat la del grill? No hi havia cap manera d’adobar-ho? No hi havia remuneració alguna?... Potser sí ho era, pecat, matar un grill, i potser pecat més gros que altres que li havien semblat pecats molt grossos, fins aleshores...
La nit, d’una gran bellesa mítica, li deixava caure al damunt sos innombrables vels de serena sense que ella ho percebés, com si tota sa sensibilitat hagués quedat reduïda al toc dolorós del genoll i al botó de foc que li cremava les entranyes.

                                                                                             Víctor Català, Solitud

2.1. Explica com interpretes el fet que la Mila hagi perdut la por i tingui necessitat de silenci.
2.2. Relaciona les característiques de l’espai natural que envolta la Mila amb el seu estat anímic.
2.3. Resumeix el que pensa la protagonista en relació amb el grill. Té alguna relació amb l’experiència que ha viscut?
2.4. Explica què significa en el text l’expressió “botó de foc”.

3.       Llegeix aquest fragment de L’auca del senyor Esteve i contesta les preguntes:
ESCENA TERCERA
Els mateixos, SENYORA TOMASA I RAMONET

RAMONET: Què vol, pare?
SENYOR ESTEVE: Vine, seu. Més a prop, que no puc cridar i t’he de dir algunes coses.
RAMONET: No es cansi, pare.
SENYOR ESTEVE: M’he de cansar, que quan voldria ja no podré. (Pausa). Noi... jo em moro! No feu anar el cap, que em moro. Cada u mor a tants anys fecha, i a mi m’arriba el venciment. No vull dir res del testament, perquè lo primer que fareu, aixís que em mori, serà obrir-lo. És molt natural. He fet diners, he fet tants diners que quedareu admirats que se’n puguin guanyar tants, de dos quartos en dos quartos. Ja podeu rompre la guardiola, que tot és vostre. Tot és ben vostre.
SENYORA TOMASA: Vaja, no et cansis.
SENYOR ESTEVE: Deixeu-me dir. D’aquí tres dies, demà, potser avui, me n’aniré d’aquest món. (...) He treballat molt en aquest món. No he fet més que això: treballar. Ara que me’n vaig, et puc dir que no he viscut, que no sé lo que és viure. He... passat. Només he passat. No he estat jove, no m’he divertit, no he sigut res a la vida. No sé lo que són alegries, no sabia de plorar, i ja n’he après... una mica tard. La casa se m’ho ha endut tot, i aquesta casa... que tant estimo, jo ja sé que tu la deixaràs.
RAMONET: No, pare!
SENYOR ESTEVE: Seràs escultor. Potser no desitjo que ho sies, però lo que sé és que ho seràs. Escolta, doncs, Ramonet: << Adoni’s del meu sacrifici>>, em recordo que em vas dir un dia; i me n’he adonat, i per això parlo. Adona’t del meu, ara et vull dir jo. Adona’t sempre i a totes hores que havies tingut un pare que no havia sigut res en el món, perquè tu poguessis ser; que havia anat fent diners perquè tu en poguessis tenir; que havia fet de pobra terra només per poder-te donar ufana; que no s’havia mogut del niu perquè tu poguessis volar, i que si mai fas una obra bona en aquest camí que vols emprendre, sense mi no l’hauries feta.
RAMONET (besant-li la mà): Pare!
SENYOR ESTEVE: Que aquí, fill meu, no hem viscut perquè tu visquis. Recorda-te’n.
RAMONET: Pare!
SENYOR ESTEVE (fent un esforç i redreçant-se): I ara... a la botiga! (...)


a)      Quins són els personatges que surten en aquesta escena?
b)      Trobes que hi ha algun paral·lelisme amb la vida de Rusiñol?
c)       El senyor Esteve ha estat considerat el prototipus del burgès català. A partir del que diu ell mateix, assenyala’n les característiques.
d)      En aquest parlament del senyor Esteve, creus que fa una autocrítica? En quines frases es fa més evident?
e)      Al final, en Ramonet podrà ser escultor? Per què?
f)       Com planteja l’obra l’enfrontament entre l’artista i la societat?
g)      Rusiñol utilitza un registre molt col·loquial de la llengua, amb incorreccions i barbarismes. Identifica’ls i corregeix-los.