divendres, 4 d’octubre de 2013

RAMON LLULL S XIII

RAMON LLULL. SEGLE XIII.
[Ciutat de Mallorca?, 1232/1233- En Mar (Mallorca)1316]



(imatge extreta de google imatges)
"Text extret de "Llengua Catalana i Literatura" 3r d'ESO.Ed. Teide.pàg.53-55. 
"Durant tota l'edat mitjana la llengua de cultura va ser el llatí. Les llengües romàniques van comencar sent només llengües orals i fins uns segles després del seu
naixement no se'n comencen a trobar manifestacions escrites. Els primers textos eserits en català són del segle XI i són textos jurídics, religiosos o comercials. Al segle XIII, gràcies a la figura i a l' obra de Ramon Llull, el català es va consolidar com a llengua de cultura.

Ramon Llull va ser una de les figures més importants de l'Europa del segle XIII. Va néixer a Mallorca el 1232?, fill d'una família benestant barcelonina que havia arribat a 1'illa amb el rei Jaume I. Els primers trenta anys portava una vida cortesana normal, es va casar i va tenir dos fills. Però a partir d'unes visions que va tenir de Crist crucificat va entendre que havia de dedicar tota la seva vida i la seva obra a Déu; per això va vendre totes les seves possessions i es va allunyar de la seva família. A partir d'aquest moment, va iniciar una etapa de formació intel·lectual que duraria deu anys, durant els quals va aprendre llatí i àrab i es va formar en ciència i filosofia. Els últims anys de la seva vida van ser d'una activitat intensa,ja que es va dedicar plenament al seu objectiu: defensar i difondre la fe cristiana. Per aconseguir-ho es va proposar dur a terme un programa triple:

*convertir els infidels;
*escriure llibres per combatre els errors contraris a la religió;
*fundar monestirs on s'ensenyessin les llengües dels infidels als futurs missioners.

Per tal de dur a terme el seu programa va viatjar diverses vegades al nord d'Àfrica, va escriure un total de 250 llibres en què explicava la seva doctrina i va viatjar per diferents ciutats europees (MontpelIer, Roma, París, Gènova, Napols, Lió, Pisa, Avinyó, Viena, etc.) per fer classes a les universitats, entrevistar-se amb papes i reis o bé participar en concilis.Va morir el 1316, als 84 anys, en un viatge de retorn a Mallorca.

Ramon Llull va escriure sobre temses molt diversos: filosofia, teologia, medicina, ciència, narrativa, poesia ... i va utilitzar diverses llengües:català,àrab,llatí i provençal (només per a la poesia). La varietat de llengües s'explica pel desig que tenia d'arribar a tothom i difondre el seu pensament: escrivia en català perquè els habitants del seu país l'entenguessin, i en llatí i àrab perquè eren les dues grans llengües de cultura del món medieval. El llatí li va servir per fer-se entendre a les universitats europees, i l'àrab, per arribar als musulmans del nord d'Àfrica,als quals volia convertir al cristianisme. 


(imatge extreta del llibre de llengua catalana 3r d'ESO. Ed. Teide)
A causa de l'extensió i varietat de la seva obra, només destacarem aquí els títols més coneguts i difosos.

* Prosa filosòfica i científica: "Arbre de Ciència" i "Gentil".
* Obra narrativa: "Vida coetània", "Blanquerna", "Llibre de l'orde de cavalleria" i "Llibre de meravelles".
* Obra poètica: "Cant de Ramon", "Desconhort".
* Obra mística: "Llibre de contemplació en Déu", "Llibre d'Amic e Amat", "Arbre de filosofia d'Amor".

Llull és considerat el creador de la prosa literària en llengua catalana, perquè va ser el primer a utilitzar una llengua romànica, el català, per escriure sobre temes filosòfics i científics, que fins aleshores s'havien escrit en llatí. Això va tenir unes conseqüències molt importants, ja que, d'una banda, va haver inventar-se paraules noves -d'aquesta manera va augmentar el lèxic de la nostra llengua-, i de l'altra, va elaborar una prosa més madura per poder expressar una sèrie de conceptes i raonaments que sempre s'havien expressat en llatí".

(imatge extreta del llibre de llengua catalana 3r d'ESO. Ed. Teide)

Cerqueu informació a la xarxa i després contesteu les següents activitats:

1. Vida i obra de l'autor. Biografia: no heu de tallar i enganxar. Expliqueu molt breument la seva vida. I segon, digueu amb les vostres paraules perquè és considerat el primer creador de la prosa catalana. Mínim 10 línies. Hi ha d'haver una imatge relacionada amb el poeta.

2. Obra: Cerqueu i escriviu cinc obres de Llull amb el corresponent any de creació. Poseu-hi una portada d'un llibre de Llull.

3. "El Llibre de les bésties" és una obra de Llull inclosa al "Llibre de meravelles", en la part en què parla deis animals. Aquesta narració és protagonitzada per animals, però Llull se'n serveix no per parlar d'ells sinó dels homes i dels aspectes més foscos de la política.

Llegeix el fragment següent i contesta les preguntes que tens a continuació:

"Molt desplagué a Na Renard i als seus companys no ser del consell del rei; i en aquell punt Na Renard concebé traïció en el seu cor i desitjà la mort del rei. I digué a l'Elefant aquestes paraules:
-D'aquí endavant hi haurà gran enemistat entre les bèsties que mengen carn i les
5 bèsties que mengen herba, ja que el rei i els seus consellers mengen carn i vosaltres no teniu en el seu consell cap bèstia que sigui de la vostra naturalesa, ni que hi mantingui el vostre dret.
L'Elefant respongué i digué que esperava que la Serp i el Gall raonarien el seu dret a la cort del rei, perquè eren bèsties que no vivien de carn.
10 Respongué Na Renard i digué que en una terra s'esdevingué que un cristià tenia un sarraí del qual es fiava molt i al qual feia moltes satisfaccions; el sarraí, com que era contrari a ell per religió, no li podia portar bona voluntat, sinó que pensava sempre com el podria matar.
-I per això, senyor Elefant -digué Na Renard-, la Serp i el Gall són de llinatge tan
15 diferent al vostre i al dels vostres companys que encara que no mengin carn no us en fieu, i tingueu per cert que consentiran en tot allò que sigui dany per a vós i tots els vostres companys.
En gran preocupació estigué l'Elefant per les paraules de Na Renard, i considerà llargament el dany que li podia venir a ell i als seus companys per l'elecció del rei
20 i dels seus consellers".

Ramon Llull, "Llibre de les bèsties".

3.a) Cerca al diccionari o en una enciclopèdia que és una faula. Creus que aquesta narració es pot considerar una faula? Per què?
b)Quin animal és Na Renard?
c)Qui és un sarraí?
d)Per què creus que Na Renard explica aquesta història del cristià i el sarraí?
e)Què creus que vol aconseguir Na Renard amb les paraules que adreça a l'Elefant?

4. "A vós, dona Verge Santa Maria..."

A vós, Dona Verge Santa Maria,
dó mon voler, qui·s vol enamorar
de vós tan fort que sens vós no volria
en nulla re desirar ni amar;
car tot voler ha melloria
sobre tot altre que no sia
volent en vós, qui és maire d'amor.
Qui vós no vol, no ha d'on s'enamor.

Pus mon voler vol vostra senyoria,
lo meu membrar e·l saber vos vull dar;
car sens voler, Dona, jo què·ls faria?
E vós, Dona, si·us plai, façats membrar,
entendre, amar a clerecia,
per ço que vagen en Suria
los infeels convertir, preïcar,
e·ls crestians facen pacificar.

Mant hom se vana que morria
pel vostre fill, si loc venia;
mas paucs són cells qui·l vagen preïcar
als infeels, car mort los fai dubtar.

I
A vós, Dona Verge Santa Maria, dono el meu voler* que es vol enamorar de vós tan fortament que no voldria desitjar ni
estimar altra cosa fora de vós, ja que tot voler és millorable sobre qualsevol altre excepte el voler de vós, que sou mare d’amor; qui no us vol a vós no pot enamorar-se de ningú.

II Com que el meu voler vol la vostra senyoria, també us vull donar la meva memòria i el meu saber; ja que, sense voler,
Dona, jo què en podria fer d’ells? I vós, Dona, si us plau, feu que els clergues us recordin, entenguin i estimin per tal que
vagin fins a Síria [Terra Santa] a predicar i convertir els infidels, i a pacificar els cristians.

III Molts homes es vanen que moririen pel vostre Fill si calia; però són pocs aquells qui van a predicar entre els infidels, perquè la mort els fa dubtar.

*Quan Llull parla de voler es refereix a la voluntat, una de les tres potències de l’ànima racional segons Sant Agustí: la voluntat (voler), la memòria (membrar) i l’enteniment o el coneixement (saber).

Aquest poema és inclòs en el capítol LXXVI del Llibre III del Llibre d’Evast e Banquerna. És dedicat a la Mare de Déu. En ell s’exalten les qualitats associades pel cristianisme a la figura de Maria.

El poema consta de tres cobles.
La primera i la segona de vuit versos i la tercera només de quatre. La mètrica i la rima [consonant] s’estructuren:

1a estrofa: 10A/10B/10A/10B/8a/8a/10C/10C
2a estrofa: 10A/10B/10A/10B/8a/8a/10B/10B
3a estrofa: 8a/8a/10B/10B

4.a) Llull en aquest poema usa els recursos estilístics propis de l’amor cortès, però amb una temàtica i intencionalitat religiosa. Quins són i en quins versos els trobes?

També és possible veure i escoltar la versió musicada del poema, interpretada per Maria Dolors Laffite.
http://youtu.be/vCOumLh0KUA

Per saber-ne més:

Presentació Ramon Llull feta per guest93c8b1
http://www.slideshare.net/guest93c8b1/ramon-llull-2123276


View more presentations from guest93c8b1

Ramon Llull - Autors a lletrA - Literatura catalana a internet
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/ramon-llull

Ramon LLull. Viquipèdia
http://ca.wikipedia.org/wiki/Ramon_Llull

RAMON LLULL. Alguns textos i fragments d'aquest autor. Des del portal Mallorca Web.
http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/llull/index_html.html

Ramon Llull. AELC. Associació d'escriptors en llengua catalana
http://www.escriptors.cat/autors/llullr/pagina.php?id_sec=2850

Qui és Ramon Llull? Centre de documentació Ramon Llull
http://quisestlullus.narpan.net

LITERATURA TROBADORESCA. S XII


(imatge de google imatges)

Fonts: Llengua i literatura de l’Ed. Teide. 3r d’ESO. Viquipèdia

“ A començaments del segle XII neix al sud de la Gàl•lia (Aquitània, Gascunya, Tolosa, el Llemosí, Alvernia, el Delfinat i Provença) una poesia lírica culta escrita en una llengua romànica: l'occità o provençal. En tota aquesta zona es parlava la llengua d'oc (oc significa 'sí'), a diferència de la zona nord de la Gàl•lia, en què es parlava la llengua d'oïl (oïl també vol dir 'sí' i va donar lloc a oui). Els autors d'aquestes poesies eren anomenats trobadors perquè practicaven «l'art de trobar»; és a dir, componien la lletra i la música dels poemes. La majoria d'aquests trobadors eren professionals de la literatura, ja que havien rebut una sòlida formació poètica i musical, i es guanyaven la vida component -i, de vegades, interpretant- les seves cançons a les corts dels senyors feudals.


 .
(mapa extret del llibre Llengua i literatura, 3r d'ESO. Ed. Teide)

La lírica trobadoresca està formada per un conjunt de 2.500 poesies escrites entre els segles XII i XIII per poetes nascuts principalment als territoris d'Occitània esmentats, era també al nord d'Itàlia i a Catalunya, zones fortament influïdes per la lírica provençal. Per les peculiars relacions polítiques, culturals i de veïnatge entre Catalunya i Occitània, a les nostres terres va penetrar amb força aquesta literatura, de manera que els nostres poetes no solament n'adoptaren els temes i l'estructura, sinó també la llengua.

El fet que els poetes catalans empressin el provençal s'explica per:

a) La proximitat geogràfica.
b) Els llaços polítics existents entre Provença i Catalunya, reforçats pel casament de Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença.
c) Les relacions econòmiques.
d) Les similituds entre ambdues llengües, que procedien del llatí vulgar, i, a més, eren contigües.
e) El prestigi de la lírica trobadoresca.

A partir del segle XII, a Catalunya, la llengua de la poesia culta va ser el provençal. Del total dels 350 trobadors dels quals coneixem la vida i l'obra, 24 són catalans, i entre ells cal destacar com a més representatius: Guillem de Berguedà, Guillem de Cabestany, Cerverí de Girona i Ramon Vidal de Besalú.

No s'ha de confondre el trobador amb el joglar. Aquest últim era l'encarregat de fer arribar al públic les composicions escrites pel trobador mitjançant el cant, acompanyat d'un instrument musical. El joglar s'havia de limitar a transmetre d'una manera fidel les peces que se li encarregaven. Els trobadors més poderosos i de més prestigi solien disposar d'un o més joglars dedicats exclusivament a divulgar les seves composicions.

El tema central d'aquestes composicions era l'amor cortès:que reflecteix les característiques del món feudal: senyor- fidelitat- vassall -->dama- fidelitat- amador. El trobador és el vassall de la dama, anomenada midons (que prové de l'expressió llatina meus dominus 'el meu senyor'), que sol ser una dona casada. Per aquest motiu, cal mantenir la relació en secret, el nom de la dama sempre és amagat sota un pseudònim (senyal) que va a l'última estrofa (tornada) de la composició. Però aquesta relació de vegades era espiada pels envejosos o maldients, els lausengièrs, que ho podien delatar al marit intolerant, anomenat gilós. (gelós) .

Tipus d'enamorat respecte la dama

Encara que no sol aparèixer de forma explícita, a les cançons hi sol haver una gradació en l'actitud i les característiques de l'enamorat que no estan tant allunyades del procés amorós que pot tenir lloc en l'actualitat:
• fenhedor (feignaire) (tímid): no s'atreveix a dirigir-se directament a la dama.
• pregador (pregaire) (suplicant): la dama li dóna ànims per expressar el seu amor.
• entendedor (entendeire) (enamorat tolerat): la dama li dóna penyores d'amor.
• drutz (amic, amant): Plenament acceptat per part de la dama (literàriament es dóna poques vegades aquesta situació, encara que és el personatge protagonista de l'alba).

En bona part de les cançons, els trobadors se situen en el primer estadi i només a través del joglar són capaços de manifestar el que senten per la dama i esperen un petit reconeixement per part d'ella que pot venir per una mirada, una paraula o qualsevol altre gest insignificant. És possible que això sigui únicament una estratègia per desviar l'atenció del marit o altres personatges, que consentirien aquesta situació, i fins i tot la considerarien gratificant, pel fet que se sentirien orgullosos que la seva esposa o senyora fos lloada per altres, però en canvi no acceptarien, evidentment, que la dama tingués un "drutz".

Els principals gèneres de la poesia trobadoresca són:


- La cançó, que serveix per expressar l'amor envers una dama.
- L’alba, que expressa l'enuig dels enamorats que han passat la nit junts i s'han de separar quan surt el sol.
- La pastorel·la, que narra el diàleg amorós entre el trobador i una pastora.
- La dansa,que és un tipus de composició per ser ballada.
- La tençó,que és un debat poètic entre dos trobadors.
- El plany, que expressa el lament fúnebre per la mort d'una persona, generalment el senyor que protegia el trobador .
- El sirventès, que serveix com a atac personal o per exposar idees.

La lírica trobadoresca se cenyia a unes normes molt estrictes, el compliment o no de les quals originà la divisió en estils:

- el trobar leu (lleuger, directe, emotiu)
- el trobar clus (d'expressió difícil, hermètic i sovint moralitzador). en el trobar clus podem veure dues variants:

a) el clus: que busca la dificultat en el concepte, és difícil d'entendre el significat.
b) el ric: que busca la dificultat del llenguatge conscientment.

Les normes no admetien altra rima que la consonant (l'assonància era anomenada sonança borda), i era símptoma de bon trobar l'alternança de rima masculina (vs acabats en mots aguts) i femenina (vs acabats en mots plans o exdrúixols). El més petit error en el recompte sil·làbic o en la combinació d'estrofes (cobles) era durament blasmat.


Els trobadors anomenaven els versos bordons i les estrofes cobles, i segons les relacions de rima que s'establien entre les diferents estrofes al llarg de poema les denominaven de les maneres següents (suposem que analitzem octaves):
cobles unisonants: totes les estrofes tenen la mateixa combinació de rima (les combinacions no han de ser necessàriament les que figuren en aquest exemple i els següents): ABBACDDC, ABBACDDC ...; cobles singulars: cada estrofa té una rima diferent, encara que l'estructura és la mateixa: ABBACCDD, EFFEGGHH ....; cobles dobles: la mateixa rima les dues primeres estrofes, una rima diferent, però igual entre elles per a les estrofes tercera i quarta i així successivament: ABABCDCD, ABABCDCD, EFEFGHGH, EFEFGHGH; cobles dissolutes: una mena d'estrofes unisonants, però en les quals dintre de la mateixa estrofa no rimava cap vers: ABCDEFGH, ABCDEFGH ...; cobles capcaudades: quan l'última rima de cada estrofa es repeteix al començament de la següent: ABABCDCD, CDCDEFEF ... I encara queden algunes altres combinacions.

De vegades, al final d'un conjunt d'estrofes del mateix nombre de síl·labes, se'n troba una de més curta (sol tenir la meitat de versos de les estrofes anteriors) anomenada tornada (sovint hi ha dues tornades) que reprodueix part de la rima de l'estrofa anterior i que :
-sol fer consideracions generals sobre el tema del poema (resumir, justificar, demanar, etc.)
- o bé té caràcter de tramesa a una persona. En les cançons trobadoresques sol aparèixer el "senhal" (pseudònim), amb què el trobador designava la dama a qui dedicava el poema, per exemple, Bela Vezor (Bella Visió).

També es pot trobar en algunes composicions un refrany, que consisteix en un o més versos que es repeteixen en un lloc fix a cada estrofa. Fixeu-vos, per exemple, en el refrany que hi ha a "Cansoneta leu e plana" de Guillem de Berguedà
El mot-refrany és una paraula que es repeteix en cada estrofa al mateix vers. En aquest aspecte, podeu considerar el mot Mataplana que apareix en el quart vers de totes les estrofes del plany de Guillem de Berguedà a Ponç de Mataplana.

L'obra dels trobadors ens ha arribat gràcies als cançoners, unes antologies de poesia provençal ordenades per gèneres o per autors i on de vegades hi ha també la notació musical de les composicions. Alguns d'aquests cançoners van acompanyats d'una breu biografia del trobador (anomenada vida), gràcies a la qual tenim informació sobre la seva personalitat, la seva condició familiar, etc., tot i que sovint amb les informacions històriques hi ha barrejats elements fantàstics”.


Els trobadors catalans més representatius són:
- Guillem de Cabestany (finals s XII): fou més famós per les llegendes que corrien sobre la seva vida que no pas pels seus poemes.
- Guillem de Berguedà (finals s XII)és autor de nombrosos sirventesos i d'un excel·lent plany per la mort de Ponç de Mataplana, a qui abans havia dirigit els més cruels atacs.
- Ramon Vidal de Besalú: trobador i joglar, és autor d'obres de to molt divers, poesies líriques i narracions llargues en vers, i del tractat en prosa Las Raxós de trobar.
Cerverí de Girona o Guillem de Cervera: la seva producció va de les composicions més senzilles a les més refinades i pròpies del trobar clus.


c) El text següent correspon a la llegenda del cor menjat, que apareix a la vida que acompanya, en alguns cançoners, les poesies del trobador rossellonès Guillem de Cabestany. Aquest poeta es va fer famós, precisament, per aquesta llegenda, que envolta la seva mort. Llegeix-la i contesta les preguntes que hi ha a continuació:

Guillem de Cabestany fou un cavaller de la comarca del Rosselló, que limita amb Catalunya i amb el Narbonès. Fou un home molt agradable en la persona, i molt famós en armes, cortesia i servei. I hi havia en la seva comarca una dama que es deia na Soremonda, esposa de Ramon de Castell Rosselló, que era molt noble i ric, dolent, brau, ferotge i orgullós. I Guillem de Cabestany estimava la senyora per amor, i sobre ella cantava i feia les seves cançons. I la dama, que era jove, gentil, alegre i bella, l'estimava més que res al món.

(imatge de google imatges)

I això fou dit a Ramon de Castell Rosselló; i ell, com home irat i gelós, investigà el fet i va saber que era veritat, i va fer guardar l'esposa. I un dia, Ramon de Castell Rosselló va trobar Guillem de Cabestany que passejava amb poca companyia, i el va matar;


(imatge de google imatges)

li va fer treure el cor del cos i li va fer tallar el cap; i va fer portar el cor a casa seva, i també el cap; i va fer rostir el cor tot posant-li pebre, i el va fer donar a menjar a la seva esposa.

(imatge de google imatges)

I quan la dama el va haver menjat, Ramon de Castell Rosselló li digué: "Sabeu què és això que heu menjat?" I ella digué: "No, sinó que era una vianda molt bona i saborosa." I ell li digué que era el cor de Guillem de Cabestany allò que havia menjat; i, per a que ho cregués millor, va fer portar el cap davant d' ella. I quan la dona veié i sentí això, va perdre la vista i la oïda. I quan tornà en si va dir: "Senyor, m´ heu donat tan bona menja que mai més no en menjaré d'altra." I quan ell sentí això, va córrer amb la seva espasa i volgué donar-li al cap; i ella va córrer cap a un balcó i es deixà caure a baix, i així va morir.

(imatge de google imatges)
I pel Rosselló i per tota Catalunya va córrer la nova que Guillem de Cabestany i la dona havien mort tan traïdorament i que Ramon de Castell Rosselló havia donat el cor de Guillem a menjar a la dona. Fou molta la tristor per totes les comarques; i la queixa va arribar al rei d'Aragó, que era senyor d'en Ramon de Castell Rosselló i d'en Guillem de Cabestany. I vingué a Perpinyà, al Rosselló, i va fer que en Ramon de Castell Rosselló es presentés davant d'ell; el va fer agafar i li va prendre tots els seus castells i els va fer destruir, i li va prendre tot allò que tenia, i el va posar a la presó. I després va fer recollir Guillem de Cabestany i la dama, i els va fer portar a Perpinyà i posar en un monument davant la porta de l'església; i va fer dibuixar sobre el monument com havien mort; i va ordenar que per tot el comtat del Rosselló, tots els cavallers i les dames els fessin aniversari tots els anys. I Ramon de Castell Rosselló va morir a la presó del rei.
(imatge de google imatges)

Vídeo que representa "La llegenda del cor menjat" de mickmiel
http://www.dailymotion.com/video/xdtvtf_la-llegenda-del-cor-menjat_shortfilms




La llegenda del cor menjat por mickmiel

C1. Et sembla que aquesta llegenda ens explica un fet que va passar realment? Quins elements et semblen reals i quins fantàstics.

C2. En aquesta llegenda apareixen els personatges i les característiques pròpies de l'amor cortès. Identifica-hi cada un d'aquests personatges i característiques.

C3. Extreu d'aquesta llegenda totes les referències geogràfiques i localitza-les en un mapa actual fet amb googlemaps.

d) Aquest poema de Bernat de Ventadorn és una de les cancons més famoses de tota la lírica trobadoresca. Aquí tens les dues primeres estrofes traduïdes al català. L1egeix-lo i contesta les preguntes que hi ha a continuació.

(imatge de google imatges)

Quan veig l'alosa aletejar
joiosa al raig matinador,
com defalleix i es deixa anar,
que el cor li vessa de dolçor,
5 tan gran enveja m'ha copsat
d'aquell ocell que veig joiós,
que em meravell que el cor, dardat
pel gran desig, no en resti fos.

10 Ai las, que poc en sé, d'amar,
tant que me'n creia sabedor!
Perque d'amar no em puc estar
la qui no sap raó d'amor.
Roba el meu cor, que és fur malvat,
15 i el cor del món i el seu, tots dos,
i fuig, deixant-me en soledat,
desigs ardents, cor.anhelós.

BERNAT DE VENTADORN, Quan veig l'alosa aletejar

D1.Compara la situació del poeta amb el que fa i el que sent l'alosa a la primera estrofa.

D2. Creus que la dama correspon a l'amor que el trobador sent per ella? En quins versos es veu?


E. Ara elaboreu una auca de la vida de Guillem de Cabestany. Si voleu podeu consultar http//www.rodolins.cat/ o a .http://www.rimas.es/ Podeu dibuixar les vinyetes o bé extreure imatges d’ Internet. Al peu de cada vinyeta heu d’escriure rodolins, és a dir, dos versos apariats amb rima.. En tot cas sempre ha de ser múltiple de quatre.

(imatge de google imatges)

F. Escolta Guillem de Berguedà, "Cançoneta leu e plana" interpretada per Francesc Ribera (Titot) a la web Música de Poetes de la UOC
http://www.uoc.edu/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?autor=116&titol=703
I
Cansoneta leu e plana,
leugereta, ses ufana,
farai, e de Mon Marques,
del traichor de Mataplana
5 q'es d'engan farsitz e ples.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.

II
Marques, ben aion las peiras
a Melgur depres Someiras,
10 on perdetz de las denz tres:
no i ten dan que las primeiras
i son e non paron ges.
A, Marques, Marques, Marques...

III
15 Del bratz no·us pretz una figa,
que cabreilla par de biga
e portatz lo mal estes;
ops i auria ortiga
qe·l nervi vos estendes.
20 A, Marques, Marques, Marques...

IV
Marques, qui en vos se fia
ni a amor ni paria;
gardar se deu totas ves
25 qon qe·z an; an de clar dia,
de nuoitz ab vos non an ges.
A, Marques, Marques, Marques...

V
Marques, ben es fols qui·s vana
30 c'ab vos tenga meliana
meins de brajas de cortves;
et anc fills de crestiana
pejor costuma non mes.
A, Marques, Marques, Marques...

Traducció al català:
I: Cançoneta lleu i plana,/ lleugereta, no gens ufana,/ faré sobre el meu Marquès,/ el traïdor de Mataplana/ que és farcit i ple d'engany./ Ah, Marquès, Marquès, Marquès,/ d'engany sou farcit i ple! [altres versions: Ah Marquès, Marquès, Marquès, tan farcit d’engany i obès!]

II: Marquès, beneïdes les pedres/ de Melgur, prop de Someires,/ on vau perdre tres de les dents:/ això no ha fet cap mal [=no en tingueren dany(les pedres)], car les primeres/ [encara] són allà i no s'hi nota gens./ Ah, Marquès...

III: Al vostre braç no dono el preu d'una figa [=el vostre braç no val res],/ que sembla cabiró de biga/ i el porteu mal estès [=arronsat];/ [bé] caldria ortiga [=caldria frega d’ortiga]/ que el nervi us estirés./ Ah, Marquès...

IV: Marquès, qui de vós es refia/ no té amor ni companyia:/ ha de vigilar sempre/ vagi com vagi: [que] vagi [amb vós] amb claror de [a ple] dia/ [i] de nit que no vagi de cap manera amb vós./ Ah, Marquès...

V: Marquès, ben foll és qui es vana/ de fer migdiada amb vós/ sense bragues de cordovà;/ i mai fill de cristiana/ no introduí costum pitjor./ Ah, Marquès...


RESPON:

- El poema és de versos heptasíl·labs. Ara bé: quins fenòmens fonètics es donen en els versos 18 i 22 que expliquen que siguin de set síl·labes?

- Quins són els defectes i vicis que Guillem de Berguedà atribueix a Ponç de Mataplana?
- A quin gènere pertany aquesta estrofa ? Justifica la teva resposta.
- A qui dedica el vers el trobador ? Qui era aquest senyor?
- Creus que té rima ?
- Quina serà la tornada d’aquesta estrofa ?

Escolta aquesta altra cançó interpretada per Titot de la web Música de Poetes de la UOC. Justifica a quin gènere pertanyen i explica què diu sintèticament:

Canto plorant, ple de tristor - Guillem de Berguedà – Titot

http://www.goear.com/listen/d98ef3e/canto-plorant-ple-de-tristor-guillem-de-berguedagrave-titot





- A quin gènere pertany aquesta estrofa ? Justifica la teva resposta.
- A qui dedica el vers el trobador ? Qui era aquest senyor? Què diu d'ell?
- De què s'empenedeix?

EXEMPLES DE LES COMPOSICIONS TROBADORESQUES

Cançó (trobadors) De Viquipèdia

La cançó és una composició de la poesia trobadoresca. 

Aspectes generals 

Els trobadors expressaven els seus sentiments a través de la composició que es denomina cançó (canso).
Els seus temes centrals i gairebé exclusiu és l'amor: l'amor cortès ( o fin'amor) que participa dels aspectes socials i espirituals de l'època medieval.

Així l'amor té el mateix significat que als nostres dies, però també cal afegir-li'n un altre, que és el d'aliança (pacte, favor), és a dir, que el trobador intentarà aconseguir a través de la seva relació algun tipus de tracte beneficiós en l'aspecte material.

També cal tenir present l'adjectiu cortès. Cortesia és el terme que designa la conducta i la posició de l'home que viu a la cort i que per una educació especial esdevé el model d'un ideal humà de refinament i de valors espirituals. El trobador, com a personatge cortesà, participà d'aquestes característiques que entre altres són la lleialtat, la generositat, la valentia, el tracte elegant, etc.




Ampliant aquestes dues idees (amor i cortesia), cal constatar que les relacions jurídiques feudals es fan servir en la cançó:
• La dona és casada, ja que únicament d'aquesta manera adquireix categoria jurídica.
• Sovint se l'anomena midons (masculí: el meu senyor) i el trobador és l'om / hom. D'aquesta manera es reprodueix la situació pròpia del vassallatge.
• Moltes vegades s'estableix una doble relació: amorosa i social. És a dir, no es busca únicament la consecució de l'amor (aparentment), sinó una relació en què la dama, sempre per sobre del trobador socialment, li pugui concedir favors materials, directament o intercedint per ell. De fet, amb freqüència, el trobador parla de la seva senyora natural gairebé com una obligació (celebra la seva bellesa, bondat, seny) i això és acceptat -o així hauria de ser- pel marit com una cosa natural.

Sigui com sigui, la dama sol ser inaccessible (actitud pròpia de la dona, però encara més de la senyora) i el trobador ha de fer mèrits per ponderar les virtuts de la dama i la perfecció del seu amor i així aconseguir el premi.

En aquest procés trobem una sèrie de conceptes importants propis de l'educació cortesana, com poden ser: largueza- generositat moral- enfront de avareza; escarsetat mezura- equilibri, moderació-, pròpia de la persona de seny i que implica el domini d'un mateix i certa humilitat; discreció en la dama (ensenhamen- bona educació- en el trobador). Un terme molt freqüent és el de joi -terme difícil de traduir que es correspon a una mena d'alegria, d'exaltació interior, associada molt sovint a la primavera o a la presència o record de la dama.

Personatges


Dos contraris més: bona educació (discreció-tafaneria, paciència-còlera. Observeu com "lauzengas" és el vici dels "lauzengiers".

L'amor trobadoresc exigeix discreció ja que la dona cantada és casada. Els personatges que intervenen normalment, a més del trobador, són:
• el gilós -el marit- del qual cal evitar les sorpreses i les ires.
• els lauzengiers -tafaners, aduladors, calumniadors-, que per tal de fer mèrits estan disposats a contar la més breu possibilitat d'infidelitat de la senyora.

Per no descobrir els amors, el trobador designa la dama amb un senhal (pseudònim) que sol figurar al final del poema, per ex.: Bela Vezor (Bella Visió), Bon Esper (Bona Esperança)... Els senyals i alguns dels personatges anteriors també poden aparèixer en els sirventesos, albes, i altres composicions.

Tipus d'enamorat respecte la dama
Encara que no sol aparèixer de forma explícita, a les cançons hi sol haver una gradació en l'actitud i les característiques de l'enamorat que no estan tant allunyades del procés amorós que pot tenir lloc en l'actualitat:
• fenhedor (feignaire) (tímid): no s'atreveix a dirigir-se directament a la dama.
• pregador (pregaire) (suplicant): la dama li dóna ànims per expressar el seu amor.
• entendedor (entendeire) (enamorat tolerat): la dama li dóna penyores d'amor.
• drutz (amic, amant): Plenament acceptat per part de la dama (literàriament es dóna poques vegades aquesta situació, encara que és el personatge protagonista de l'alba).

En bona part de les cançons, els trobadors se situen en el primer estadi i només a través del joglar són capaços de manifestar el que senten per la dama i esperen un petit reconeixement per part d'ella que pot venir per una mirada, una paraula o qualsevol altre gest insignificant. És possible que això sigui únicament una estratègia per desviar l'atenció del marit o altres personatges, que consentirien aquesta situació, i fins i tot la considerarien gratificant, pel fet que se sentirien orgullosos que la seva esposa o senyora fos lloada per altres, però en canvi no acceptarien, evidentment, que la dama tingués un "drutz".

Guillem de Cabestany, el trobador a qui s'atribueix una de les biografies més repetides i tristes de tots els temps té també una de les cançons més belles i conegudes de la lírica trobadoresca, en què mostra la seva total dedicació a la dama que el té presoner d'amor.
I
Lo dous cossire
que.m don'Amors soven,
dona, . m fai dire
de vos maynh ver plazen.
Pessan remire
vostre cors car e gen,
cuy ieu dezire
mais que no fas parven.
E sitot me desley
per vos, ges no.us abney,
qu'ades vas vos sopley
ab fina benevolensa.
Dompn'en cuy beutatz gensa,
maytans vetz oblit mey,
qu'ieu lau vos e mercey.

II
Tots temps m'azire
l'amors que.us mi defen
s'ieu ja.l cor vire
ves autr'entendemen.
Tout m'avetz rire
e donat pessamen:
pus greu martire
nulhs hom de mi no sen;
quar vos qu'ieu plus envey
d'autra qu'el mon stey
desautorc e mescrey
e dezam en parvensa:
tot quan fas per temensa
devetz em bona fey
penre, neus quan no.us vey.

III
En sovinensa
tenc la car'e.l dous ris,
vostra velensa
e.l belh cors blanc e lis;
s'ieu per crezensa
estes vas Dieu tan fis,
vius ses falhensa
intrer'em paradis;
qu'ayssi.m suy, ses totz cutz,
de cor as vos rendutz
qu'autra joy no m'adutz;
q'una non porta benda
qu'ieu.n prezes per esmenda
jazer ni fos sos drutz,
per las vostras salutz.

IV
Tot jorn m'agensa
I desirs, tan m'abelhis
la captenensa
de vos cuy suy aclis.
Be.m par que.m vensa
vostr'amors, qu'ans qu'ie.us vis
fo m'entendensa
que.us ames e. us servis;
qu'ayssi suy remazuts
sols, snes totz ajutz
ab vos, e n'ai perdutz
mayns dos: qui.s vuelha.ls prenda!
Qu'a mi platz mais qu'atenda,
ses totz covens saubutz,
vos don m'es jois vengutz.

V
Ans que s'ensenda
sobre.l cor la dolors,
merces dissenda
en vos, don', et Amors:
jois vos mi renda
e.m luenh sospirs e plors,
no.us mi defenda
paratges ni ricors;
qu'oblidatz m'es tot bes
s'ab vos no.m val merces.
Ai, bella doussa res,
molt fora gran franqueza
s'al prim que.us ayc enqueza
m'amessetz, o non ges,
qu'eras no sai cum s'es.

VI
Non truep contenda
contra vostras valors;
merces vo.n prenda
tals qu'a vos si'honors.
Ja no m'entenda
Dieus mest sos preycadors
s'ieu vuelh la renda
dels quatre reys majors
per qu'ab vos no.m valgues
merces e bona fes;
quar partir no.m puesc ges
de vos, en cuy s'es meza
n'amors, e si fos preza
em baizan, ni us plagues,
ja no volgra.m solses.

VII
Anc res qu'a vos plagues,
franca dompn'e corteza,
no m'estet tan defeza
qu'ieu ans non la fezes
que d'als me sovengues.

VIII
En Raimon, la belheza
e.l bes qu'en midons es
m'a gen lassat e pres. I
El dolç neguit
que em dona amor sovint,
dona, em fa dir
de vós molts versos agradables.
Pensant contemplo
el vostre cos estimat i gentil,
el qual desitjo
més que no faig evident.
I encara que em desencamino
per vós, no abjuro de vós,
que sempe us suplico
amb amor fidel.
Senyora en qui la bellesa brilla,
moltes vegades m'oblido de mi,
quan us lloo i us demano.

II
Que sempre em detesti
l'amor que us prohibeix a mi
si alguna vegada el cor desvio
vers un altre afecte.
M'heu pres el somriure
i donat pesar:
més greu martiri
cap home no sent;
perquè que jo més anhelo
que a cap altra que al món sigui
refuso i ignoro
i maltracto en aparença;
tot quan faig per temença
heu en bona fe
de prendre, fins i tot quan no us veig.

III
En record
tinc la cara i el dolç somriure,
el vostre valor
i el bell cos blanc i llis;
si en la meva creença
fos tan fidel a Déu,
viu sense dubte
entraria en el paradís;
que així estic
de tot cor a vós rendit
que altra no em dóna goig;
que a cap altra de les més senyorials
jo no li demanaria
jeure ni seria el seu amant
a canvi d'una salutació vostra.

IV
Tot el dia sento
el desig, tan m'agrada
el capteniment
de vós a qui estic sotmès.
Bé em sembla que em venci
el vostre amor, que abans que us veiés
era el meu pensament
que amar-vos i servir-vos;
així he restat
sol, sense cap ajuda
amb vós, i he perdut
molts favors: qui vulgui que els prengui!
Que a mi em plau més esperar-vos,
sense cap acord conegut,
ja que de vós m'ha vingut el goig.

V
Abans que s'encengui
sobre el cor el dolor,
mercès davallin
en vós, senyora, i Amor:
que el goig a vós em lliuri
i m'allunyi sospirs e plors,
no us separin de mi
noblesa ni riquesa;
que se m'oblida tot bé
si amb vós no trobo acolliment.
Ah, bella i dolça criatura,
seria una gran bondat
si la primera vegada que us vaig sol•licitar
m'haguéssiu estimat molt o gens,
perquè ara no sé on sóc.

VI
No trobo armes
contra vostres poders;
pietat vos prengui
de tal manera que us sigui honorable.
Que no m'escolti
Déu entre els que preguen
si jo vull la renda
dels quatre reis majors
a canvi que amb vós no em valguin
ni la pietat ni la bona fe;
ja que no em puc allunyar de cap manera
de vós, en qui s'ha posat
el meu amor, i si fos acceptat
besant, i us plagués,
mai no em voldria lliure.

VII
Mai res que a vós us plagués,
franca i cortesa senyora,
no em serà tan prohibit
que no m'afanyi a fer-ho
sense pensar en cap altra cosa.

VIII
Raimon, la bellesa
i el bé que hi ha en la meva dama
m'han gentilment lligat i pres. 



Tençó
Un tençó és un estil trobadoresc en el que hi ha un debat entre dos trobadors. Cadascú defensa allò, que en qualsevol aspecte, creu més just o està més d'acord amb les seves preferències. La temàtica és variada, pot ser amorosa o sobre la manera de fer poesia, etc. Algun cop la tençó és fingida, per exemple, Guillem de Berguedà amb una oreneta.


En el següent tençó, el famós trobador Guiraut de Bornelh planteja al rei Alfons I un tema que encara està vigent i que podem resumir així -feu els matisos que us sembli-: És licit comprar i vendre l'amor? Realment, aquell qui té poder pot aconseguir més fàcilment l'amor d'una dama?
I
Be me plairia, senh'En reis,
ab que•us vis un pauc de lezer,
que•us plagues que•m dizessetz ver,
si•us cudatz qu'en la vostr'amor
a bona domna tan d'onaor
com d'un altre pro chavaler,
e no m'en tenhatz per geurrer,
ans me respondetz franchamen!

II
Giraut de Bornelh, s'eu mezeis
no•m defendes ab mon saber,
be sai vas on voletz tener.
Pero be vos tench a folor,
si•us cudatz que per ma ricor
valha menhs a drutz vertader!
Aissi vos pogratz un dener
azesmar contr'un marc d'argen.

III
Si•m sal Deus, senher, me pareis
de domna qu'enten en valer
que ja no•n falha per aver
ni de rei ni d'emperador
no•n fassa ja son amador;
so més vis, ni no l'a mester;
car vos, ric ome sobranser,
no•n voletz mas lo jauzimen.

IV
Giraut, e non esta genseis,
si•l rics sap onrar ni temer
sidonse•l cor ab lo poder
l'ajosta? Co•l te per senhor,
preza•l donc menhs per sa valor,
si mal no•l troba ni sobrer?
Ja sol om dir el reprover
que sel que val mais, e melhs pren.

V
Senher, molt pren gran mal domneis,
can pert la cud'e•l bon esper;
que trop val enan del jazer
l'afars del fin entendedor.
Mas vos, ric, car etz plus maior,
demandatz lo jazer primer,
e domn'a•l cor sobreleuger
c'ama celui que no•i enten.

VI
Giraut, anc trop rics no•m depeis
en bona domna conquerer;
mas en s'amistat retener
met be la fors'e la valor.
Si•lh se son galiador
e tan nom amon oi com er,
de me no•n crezatz lauzenger,
qu'eu am las bonas finamenn!

VII
Senher, de mon Solatz de Quer
volgra ben e d'En Topiner
c'amesson domnas e prezen.

VIII
Giraut, oc be, d'amar leuger!
Mas a me no•n donetz parer,
qu'eu n'ai gazanhat per un cen. I
Bé em plauria, senyor rei,
quan us veiés amb una mica de lleure,
que us plagués dir-me en veritat,
si penseu que la en vostra amor
té una bona dama tan d'honor
com el d'un altre noble cavaller,
i no em tingueu per adversari,
sinó responeu-me amb franquesa!

II
Giraut de Bornelh, si jo mateix
no em defensés amb el meu saber,
bé sé on voldrieu arribar.
Però us tindria per boig,
si us penséssiu que pel meu rang
valc menys que un amant vertader!
Així vos podríeu un diner
apreciar més que un marc de plata.

III
Així em salvi Déu, senyor, em sembla
que la dama que aprecia el valor
no actuarà mai per diners
ni del rei ni del emperador
farà el seu enamorat;
això em sembla, ni en té necessitat;
perquè vosaltres, rics homes altius,
no voleu més que el jeure..

IV
Giraut, i no és més bonic,
si el ric sap honrar i respectar
segons que el cor amb el poder
l'ajusta? Quan el té per senyor,
l'aprecia menys pel seu valor,
si dolent no el troba ni superb?
Ja se sol dir el proverbi
que el que val més, el millor pren.

V
Senyor, molt gran mal pren la galanteria,
quan perd la reflexió i la bona esperança;
que molt val abans del jeure
la conducta del lleial galantejador.
Però vosaltres, els rics, com que esteu més elevats,
demaneu el jeure primer,
i la dama té el cor ben lleuger
quan ama aquell que no estima.

VI
Giraut, mai no em vaig considerar massa ric
per conquerir bona dama;
però en retenir el seu amor
poso tota la força i el valor.
Si els rics s'ha convertit en enganyadors
i no estimen tant avui com abans,
no heu de creure el que de mi diuen ela maldients,
que jo estimo les bones lleialment!

VII
Senyor, del meu Solaz de Quer
molt voldria i també d'en Topiner
que estimessin les dames obertament.

VIII
Giraut, molt bé, de l'amor lleuger!
Però a mi no em considereu semblant,
que jo he guanyat cent per un. 


Sirventès

Un serventès[1] és un gènere de la poesia trobadoresca, condicionat pel contingut. Després de la cansó és el gènere més estès, entre la poesia trobadoresca conservada. S'anomena així perquè se servia de la melodia d'una cançó ja existent. S'utilitzava per raons de temps, d'oportunitat en la seva aparició i perquè fos fàcilment recordada per tothom, ja que la gent coneixia la música i només li calia aprendre la lletra.

El serventès és una poesia moralitzadora, d'atac personal, d'atac o propaganda política, de reprensió dels costums, etc. Les variants més importants són les següents:

• Serventès moral: Blasma mals costums o abusos de determinats estaments socials, dóna preceptes de comportament, critica la degeneració dels costums dels cavallers.
• Serventès personal: Es tracta d'un atac i una sàtira contra persones odiades pel trobador autor del sirventès.
• Serventès polític: El trobador es converteix en portaveu d'un país, un senyor o una política que defensa al mateix temps que ataca el país, el senyor o la política contrària.
• Serventès literari: Es tracta de manifestos, exposició de gustos literaris, critiques contra la manera de fer de determinat trobador.

Els serventès polítics són importants per conèixer les actituds de l'Europa occidental dels segles XII i XIII, per exemple:
• Les actuacions d'alguns reis de França i de la Corona d'Aragó.
• La guerra de l'Església i França contra els albigesos, amb l'absentisme o intervenció de la Corona d'Aragó.
• Les Croades d'Orient (veure cançó de croada).

A continuació un serventès de Guillem de Berguedà contra Pere de Berga:

I
Trop ai estat sotz coa de mouton
que non chantiei de ma dompna Ma Sogra,
de la gensor que anc noiris en terra
bocha e front et huoils clars e rizens

E, fe qu•us dei, midonz, lo pros de Berga,
et acuoil gen e coindej'et alberga.
II
E no.us cuidetz q'ieu m'oblit lo cordon
qe•m det l'autrier de sa gonella groga,
per qe.l maritz et eu•ns mesclem de gerra,
don eu n'ai faitz mains bos envazimens
e mains assautz, don Mos Sogr'es dolens,
e•m cuidet dar l'ostal de Na Ramberga:
mieus fo•l gazains la nuoit, qui.s vol s'i perga.

III
E prec Ihesu q'ira ni mal no.m don,
ni gauch ni ben a•N Cogot de Savoga,
tro qe•ns vejam plan en comb'o o en serra
rengat amdui ab totas nostras gens;
e parr'adoncs cals es lo plus valens
ni cals ferra mieills de sa Schirimberga,
que non es jorns per s'amor non la terga.

IV
Gen li pausiei los corns el capironm
que tota ren pot hom dir mentre•is joga;
et al partir ac tal corneill'esquerra
que tornarai sans e sals e gauzens
a la meillor e que es plus valens;
e per m'amor prec li que non s'esperga,
qu'eu vauc vezer lo rei navar part Lerga.

V
A Mon Sogre trametrai ma chansson,
que par judieu q'iesca de sinagoga;
e porta la•m, qui no•t clau o no•t serra,
tu, Montanier, e non estias lens,
qe riran en cavalliers e sirvens:
tal mil diran que Ihesus lo somerga;
c'usqex dira q'ieu meillur et enderga.

VI
A vos m'autrei, bona dompna de Berga:
vos etz fins aurs, e vostres maritz merga. I
He estat massa sota cua de moltó
sense cantar de madona ma Sogra,
de la més gentil que mai nodrí en terra
boca i front i ulls clars i riallers

I, per la fe que us dec, mon senyor, la noble de Berga,
i acull gentilment i complau i alberga.
II
I no us imagineu que jo m'oblido del cordó
que em donà l'altre dia de la seva gonella groga,
pel qual el marit i jo ens barrejarem en guerra,
en què jo he fet molt bones escomeses
i molts assalts, pels quals mon Sogre està dolgut,
i s'imagina donar-me l'hostal de Na Ramberga:
meu fou el guany durant la nit, qui vulgui hi perdi.

III
I demano a Jesús que ira i mal no em doni,
ni goig ni bé a En Cogot de Savoga,
fins que ens veurem clarament en coma o en serra
arrenglerats ambdós amb totes nostres gents;
i es palesarà aleshores qui és el més valent
i qui copejarà millor amb sa xirimberga,
perquè no hi ha dia que pel seu amor no l'eixugui.

IV
Gentilment li vaig posar les banyes al caperó,
que tothom pot dir-ho mentre es juga;
i en separar-nos tingué tal cornella esquerra
que tornaré sa i estalvi i joiós
a la millor i que es més valuosa:
i pel meu amor li prego que no es desficiï,
que jo vaig a veure el rei navarrès enllà de Lerga.

V
Al Meu Sogre trametré ma cançó,
que sembla jueu que isca de sinagoga;
i porta-me-la, si ningú no et tanca o et barra el pas,
tu, Montaner. I no siguis lent,
perquè en riuran el cavaller i el servent:
mil d'ells diran que Jesús el submergí;
i cadascú dirà que jo millor m'eleví.

VI
A vós m'atorgo, bona dama de Berga:
vós sou or fi, i vostre marit merga.


Plany
Un plany és un estil trobadoresc consistent en una lamentació fúnebre que plora la mort d'un amic, d'un personatge famós, etc. Teòricament, també es podia fer un plany per la pèrdua o destrucció d'una ciutat a causa de la guerra, però no es conserva cap plany (planh) d'aquesta modalitat. El plany sol tenir la següent estructura temàtica:

1. Invitació al plany.
2. Llinatge del difunt.
3. Enumeració de les terres o persones entristides per la seva mort.
4. Elogi de les virtuts del difunt-que el trobador molt sovint diu que desapareixeran amb el mort. Aquest sol ser el motiu principal.
5. Oració per demanar la salvació de l'ànima del difunt.
6. Dolor produït per la seva mort.
Evidentment, cal considerar, en termes generals, que el plany és més sincer com més s'aparta d'aquest esquema.

En alguns casos, després de l'elogi, si el mort era un rei o un gran senyor, és possible que el trobador canti les característiques del successor per tal de conservar els beneficis que ja tenia o rebre'n de nous.

Amb motiu de la mort de Ponç de Mataplana el 1185, Guillem de Berguedà li va dedicar un plany que es considera dels més sincers que es poden trobar en la literatura trobadoresca. Fugint dels esquemes convencionals, el sempre orgullós Berguedà s'acusa -i no en tenia necessitat- d'haver mentit en tot el que havia dit anteriorment sobre Mataplana, de no haver anat en auxili seu en el moment de la desgraciada mort i, a la darrera estrofa, desitja que el seu destí sigui una mena de paradís terrenal -molt diferent del concepte de cel ortodox- en el qual Mataplana es trobi amb els amics del trobador que ja són morts i amb aquells herois inqüestionables a l'època, i sense que faltin unes "dames gentils" perquè la felicitat sigui completa. Potser, doncs, els sirventesos anteriors tenien molts components de pura retòrica? Realment el trobador era un personatge que en casos extrems tenia necessitat de mostrar la seva noblesa? Podia compensar amb aquest plany, d'alguna manera, el mal que abans havia causat al seu enemic?

I
Consirós cant e planc e plor
pel dol qe.m a sasit et pres
al cor per la mort Mon Marqes,
En Pons, lo pros de Mataplana,
qi era francs, larcs e cortes,
e an totz bos captenimens,
e tengatz per un dels melhors
qi fos de San Marti de Tors
tro...et la terra plana.
II
Loncs consiriers ab greu dolor
a laisat e nostre paes
ses conort, qe no.i a ges
En Pons, lo pros de Mataplana;
paians l'an mort, mais Dieu l'a pres
a sa part, qe.l sera garens
dels grans forfatz et dels menors
qe.ls angels li foron auctors,
car mantenc la lei cristiana.

III
Marqes, s'eu dis de vos follor,
ni motz vilans ni mal apres,
de tot ai mentit e mespres
c'anc, pos Dieu basti Mataplana,
no.i ac vassal qe tan valges,
ni qe tant fos pros ni valens
ni tan onratz sobre.ls aussors;
jas fosso ric vostr'ancesors;
e non o dic ges per ufana.

IV
Marqes, la vostra desamor
e l'ira qu'e nos dos se mes
volgra ben, se a Dieu plages,
ans qu'eissisetz de Mataplana,
fos del tot pais per bona fes;
qe.l cors n'ai trist e.n vauc dolens
car no fui al vostre socors
qe ja no m'en tengra paors
no.us valges de la gent truffana.

V
E paradis el luoc melhor,
lai o.l bon rei de Fransa es
prop de Rolan, sai qe l'arm'es
de Mon Marqes de Mataplana;
e mon joglar de Ripoles,
e mon Sabata eisamens,
estan ab las domnas gensors
sobr'u pali cobert de flors,
josta N'Olivier de Lausana. I
Consirós canto, planyo i ploro
pel dolor que m'ha pres i s'ha emparat
del meu cor per la mort de Mon Marquès,
En Ponç, el noble de Mataplana,
que era franc, liberal i cortès
i amb tots els bons capteniments,
i tingut per un dels millors
que hi hagué de S. Martí de Tours
a [Lleida] i la terra plana.
II
Grans angoixes amb greu dolor
ha deixat, i el nostre país
sense consol, car ja no existeix
Ponç el noble de Mataplana:
pagans l'han mort, però Déu se l'ha endut
al seu costat i li serà indulgent
dels pecats, grans i petits,
perquè els àngels li foren testimoni
que mantingué la llei cristiana.

III
Marquès, si vaig dir de vós follies
i mots vilans i mal apresos,
en tot he mentit i errat,
car mai, des que Déu bastí Mataplana,
no hi hagué vassall que tant valgués
ni que fos tan noble ni tan valent,
ni tan honrat sobre els més elevats,
per molt rics que fossin els vostres avantpassats;
i no ho dic gens per ufana.

IV
Marquès, el vostre desamor
i l'ira que es mesclaren entre nosaltres dos
bé voldria, si a Déu hagués plagut,
que abans que eixíssiu de Mataplana
s'haguessin convertit en completa pau i bona fe;
ja que en tinc el cor entristit i n'estic adolorit
perquè no vaig acudir al vostre auxili;
car la por no m'hauria impedit
ajudar-vos contra la gent enganyosa.

V
Del paradís al millor lloc,
allà on el bon rei de França es troba
prop de Rotllà, sé que l'ànima està
de mon Marquès de Mataplana;
i el meu joglar del Ripollès
i també el meu Sabata junts,
són amb les dames gentils,
sobre una catifa coberta de flors,
al costat d'Olivier de Lausana.

Alba (estil trobadoresc)
Una alba és un estil trobadoresc que descriu el disgust dels amants, que havent passat la nit junts, han de separar-se al matí per por a ser sorpresos pel marit (gilós) o els lauzengiers. Intervé també en aquesta composició el personatge del gaita (guaita) que és l'amic que ha romàs vigilant i que s'encarrega d'avisar que, en fer-se clar, ha arribat l'hora de la separació - de vegades els amants s'enfaden amb ell perquè els avisa abans d'hora ja que diuen que no ha dormit i té ganes de deixar la vigilància-.

L'alba de a continuació no és habitual quant a l'estrofisme. Es tracta d'una composició d'autor anònim i d'una sola estrofa que condensa perfectament i delicadament el contingut que en altres poesies ocupa molts més versos, que detallen les sensacions del cavaller i de la dama abans de separar-se.

I
Quan lo rosinhols escria
ab sa part la nueg e.l dia,
yeu suy ab ma bell'amia
jos la flor,
tro la gaita de la tor
escria: "Drutz, al levar!
Qu'ieu vey l'alba e.l jorn clar." I
Quan el rossinyol refila
amb sa parella de nit i de dia
jo estic amb ma bella amiga
sota la flor,
fins que el guaita de la torre
crida: "Amants, a llevar-se!
que jo veig l'alba i el dia clar."

Pastorel•la
La pastorel•la és un estil trobadoresc condicionat pel contingut. Similars a la serrana o serranilla castellana, encara que anteriors, es conserven 25 pastorel•les escrites en occità.
Aquesta composició tracta de la trobada al camp d'un cavaller amb una pastora a la qual intenta seduir. Es tracta d'una composició dialogada, amb un llenguatge agut i viu, que no correspon a una situació real, malgrat que poden aparèixer localitzacions geogràfiques identificables, sinó inventada pel trobador, i que sol mostrar les formes de parlar respectives de l'aristocràtica i dels vilatans. El tractament que es fa de la figura de la pastora és molt respectuós i sovint ella mostra major enginy que el cavaller a l'hora de resoldre la situació compromesa en què es troba.

Hi sol haver dos desenllaços:
• La pastora fa fora al cavaller, de vegades mitjançant el seu enginy, de vegades amb l'ajuda familiar. És el més habitual.
• Alguns cops el desenllaç queda obert, és poc clar.
En la pastorel•la que es presenta a continuació (de Cerverí de Girona) el cavaller entra en contacte amb la pastora i vol aconseguir fer l'amor amb ella, però ella aconsegueix, malgrat la promesa que li ha fet, trobar arguments suficients per no accedir als desitjos del cavaller. La pastora, com sempre, sap que la relació amb el cavaller la pot perjudicar més que beneficiar perquè té ben clares les fronteres socials entre els dos.

I
Entre Lerida e Belvis,
pres d'un riu, entre dos jardis,
vi ab una pastorela
un pastor vestit de terlis,
e jagren entre flors de lis,
baysan sotz l'erba novela.
E anc pastora pus bela,
plus cuynda ne pus ysnela,
no crey que fos, ne no m'es vis
c'a mos oyls tan plazen ne vis
en França ne en Castela.

II
Gen m'esgardey lor bestiar,
e vi•l a un sirven menar
qui als dos emblat l'avia,
e commencey l'aut a cridar:
-laxatz lo, non podetz anar!-
E•l sirven fetz n'a ma guia;
e cant eu vi que•l fazia
pris lo, qu'esters no•m plazia
que m'anes ab luy barayllar.
E aney l'en un ort tancar;
puys torney lay on partia.

III
Can fuy tornatz pres del jardi
la pastora cridar auzi:
-Ay, lassa!, mal'anc fuy nada;
tots gauigs torn'en dol a la fi.
Tan can mos amics fo ab mi
no•m cugey mays fos irada;
ay! douçors leu m'es passada,
ez en gran dolor tornada!
Digatz, seyner En Cerveri,
si vis bestiar el camí,
qu'eu lo•m tem de cavalgada.

IV
-Si.l bestiar c'avetz perdut,
Na Toze, .us avi'eu rendut,
cal gazardon cobraria?
-Seyner, de vos faria drut,
e aurietz lo.m car venut;
mas cutxos perden cambia.
Ensems tenguem nostra via
lay o•l bestiars paixia;
e, can l'ac per seu conegut:
-Seyner, -fetz il,- Deu vos ajut!
Anatz, que re no•n faria.

V
-Na Toza, no•us estara gen
si.m trencatz vostre covinen».
-Seyner, cauz'es costumada;
no•us meraveylletz s'eu vos men,
c'ab mi•us n'an mentit mays de cen,
e son vos gen escapada.
Pendre deu hom sa soldada
sempre que l'es autreyada;
car qui temps a, e temps aten,
pert son temps trop neciamen,
e femna.s leu cambiada.
VI
-Na Toza, joys no m'agrada
ne jazers de femna irada.
S'agues joy, e vos marrimen,
-No fora cauza d'avinen,
-Mas era•m deu esser dada.

VII
Seyner, caus'es desguiada
per forç'ab cutx'autreyada.
No•s deu far, per qu'eu m'en repen;
-pero vuyll n'auzir jutyamen
de l'Enfan, on pretz s'agrada.

VIII
A la Vezcomtesa plazen,
Na Toza, de Cardona.us ren,
c'amor no te pro, forçada. I
Entre Lleida i Bellvís,
prop d'un riu, entre dos jardins,
vaig veure, amb una pastoreta,
un pastor vestit de terliç;
i jeien entre flors de lliri,
besant-se sota l'herba fresca;
i mai pastora més bella,
més graciosa i més eixerida,
no crec que existís; ni crec haver-ne vist
que als meus ulls fos tan agradable
ni a França ni a Castella.

II
Vaig contemplar bé el seu ramat,
i vaig veure que un servent se l'enduia
el qual als dos l'havia robat;
i vaig començar alt a cridar:
-deixeu-lo, no podeu marxar!-,
i el servent féu al meu gust;
i quan vaig veure que ho feia
vaig prendre'l (el ramat), que no em plaïa
anar-me'n amb ell a barallar;
I vaig anar a un hort a tancar-lo,
després vaig tornar allà d'on venia.

III
Quan vaig tornar prop del jardí,
la pastora cridar vaig sentir:
-Ai dissortada!, mal any vaig néixer!
tot goig esdevé dolor a la llarga:
Mentre el meu amic estava amb mi,
no pensava que mai pogués estar tan amoïnada
ai! dolçor: ràpid m'ha passat,
i s'ha tornat gran dolor!
Digueu-me, senyor En Cerverí,
si heu vist bestiar al camí,
que jo me'l temo en desbandada.

IV
-Si el bestiar que heu perdut,
mossa, jo us l'hagués tornat,
quina recompensa rebria?
-Senyor, de vós faria amant,
i me l'hauríeu venut car:
però en mal moment es canvia perdent.-
Junts fem el nostre camí
allà on el bestiar pasturava;
i, quan per seu el va reconèixer:
-Senyor -va dir ella,- Déu us ajudi,
aneu, que res no en faré.

V
-Mossa, no seria correcte
si em trencàveu la vostra promesa.
-Senyor, és causa corrent:
no us meravelleu si jo us menteixo,
perquè amb mi us n'han mentit més de cent;
i sóc de vós gentilment escapada:
hom ha de prendre el seu sou
immediatament que li és donat;
perquè qui té l'oportunitat i deixa passar el temps,
perd son temps molt nèciament;
i la dona aviat canvia.

VI
-Mossa, gaudir no m'agrada
ni jeure amb dona irritada.
Si tingués goig, i vós penediment...!
-No seria causa digna.
-Però ara em deu ser donada!

VII
Senyor, la cosa aconseguida
per força és cosa desagradable,
no s'ha de fer, perquè jo me'n penedeixo
-Però vull- sentir jurament
de l'Infant, de qui m'agrada el mèrit.

VIII
A la Vescomtessa amable,
mossa, de Cardona em remeto,
perquè l'amor no és profitós si és forçat.

Dansa (trobadors) De Viquipèdia

La dansa és un gènere trobadoresc. Si ens centrem en criteris de versificació, on sols es tenen en compte els aspectes mètrics i no la temàtica, la literatura trobadoresca es pot dividir en balada i dansa.


Emparentada amb els goigs. Normalment està formada per algunes estrofes de vuit versos i abans i després un refrany de quatre versos o bé després una tornada amb rima habitualment igual a la de quatre versos de l'estrofa anterior.

Del rei Jaume II el Just hi ha una curiosa dansa -fixeu-vos en les similituds d'aquesta composició amb els goigs- de temàtica moral i intencionalitat política, en què les al•legories ens donen la clau. Aquesta dansa s'aparta una mica de l'esquema típic.

Mayre de Deu e fylha
verge humil e bela
vostra nau vos apela
que l'aydetz, qar perylha.

I
Perylhan vay en l'onda
d'aquest mon per tempesta;
e•l nauchier no•s n'a cura,
e tant fortun'aonda
que nulls no•y leva testa
e l'aura qu'es escura.
E s'ayso gayre dura
vostra nau es perduda
si, per la vostr'ajuda,
no troba port o ylha.

II
Nau, leyn, vexel o barca
parlan en ver lenguatge,
devem tuyt ben entendre
que signifiquet l'archa
on l'umenal lynatge
plac a Deus tot compendre
per complir et atendre
so que ja promes era:
que d'aquell restaurera,
el cel, manta seÿlha.

III
La nau es carregada
e de son port se llunha,
quar trop greu vent la forsa;
e's mal amarinada,
tant que negu no•y punha
cossi la nau estorsa.
Ha! com fort trai ves orsa,
que pels timons no•s guia
ni fay la dreta via
sol una pauca mylha.

Mayre, tu•m dona forsa
contra ma leugeria,
e.m garda de la via
de peccat, que•ns exylha. Mare de Déu i filla,
verge humil i bella,
vostra nau us crida
que l'ajudeu, perquè perilla.

I
Perillant va en l'onada
d'aquest món tempestuós;
i el navegant no en té cura,
i és tant la fortuna adversa
que mai no aixeca el cap
i l'aura és obscura.
I si això gaire dura
vostra nau és perduda
si, amb la vostra ajuda,
no troba port o illa.

II
Nau, lleny, vaixell o barca
parlant en llenguatge clar
hem d'entendre tots bé
que significa l'arca
on el llinatge humà
plagué a Déu reunir
per complir i esperar
allò que ja promès era:
que d'aquell [el llinatge] restaurarà
en el cel, gran ...

III
La nau és carregada
i de son port s'allunya,
ja que un gran vent l'obliga;
està mal amarinada,
tant que ningú no s'esforça
a buscarr que la nau se salvi.
Ah! com deriva cap al nord,
que pels timons no es guia
ni fa el camí recte
sols una petita milla.

Mare, dóna'm força
contra ma debilitat,
i guarda'm del camí
del pecat, que ens destrueix

Activitats on line

- LA POESIA TROBADORESCA: Treballem conceptes clau
http://llenguacat.wikispaces.com/file/view/Lapoesiatrobadoresca.htm

- ELS GÈNERES DE LA POESIA TROBADORESCA: Relacionem els gèneres amb les seves definicions
http://llenguacat.wikispaces.com/file/view/ELSG%C3%88NERESDELAPOESIATROBADORESCA.htm

-ENCREUAT INTERACTIU DE LA POESIA TROBADORESCA
http://llenguacat.wikispaces.com/file/view/encreuatpoesiatrobadors.htm