dilluns, 25 de febrer de 2013

COMPOSICIÓ DE PARAULES,DERIVACIÓ, HABILITACIÓ I MOTS COMPOSTOS.


(imatge de google imatges)

1. LA DERIVACIÓ. ELS AFIXOS.
Consisteix a afegir un afix a un lexemma o arrel a fi que en resulti un nou mot.
Ex.: temps, tempesta, temperatura, temporal, temperar...

Les llengües constantment creen paraules noves a mesura que evolucionen i creixen les necessitats dels parlants. Una manera de tenir paraules noves és per mitjà de la derivació. Aquest procediment consisteix a afegir algun tipus d’afix al radical d’un nom, adjectiu o verb, i produeix un nou significat.

Els afixos (partícules afegides) poden ser de tres classes segons la posició que ocupen:

a) Prefixos (quan se situen davant el mot): TRANS-: (d’un costat a l’altre) TRANSOCEÀNIC/ TRANSIBERIÀ…

A-: (negació) ASIMÈTRIC/ ANORMAL…
ANTE-: (abans o davant de) ANTEPOSAR/ ANTESALA…
ANTI-: (contrari) ANTÍTESI/ ANTIRÀBIC…
BEN-/ MAL-: (positiu/ negatiu) BENPENSAT/ MALDESTRE…
CON-: (companyia) CONTEMPORANI/ CONVIURE…
CONTRA-: (oposició) CONTRAOFERTA/ CONTRAMURALLA…
DES-: (contrari) DESFER/ DESPIETAT…
EX-: (a fora) EXPRESIDENT/ EXRECTOR…
IN-: (negació) INHUMÀ/ INÚTIL…
PRE-/ POST-: (anterior/ posterior) PREESCOLAR/ POSTELECTORAL…
PSEUDO-: (fals) PSEUDÒNIM/ PSEUDOMORFISME…
RE-: (reiteració) RENAIXEMENT/ RECREMAT…
SEMI-: (meitat) SEMICERCLE/ SEMICONSONANT…
TRANS-: (d’un costat a l’altre) TRANSOCEÀNIC/ TRANSIBERIÀ…

b) Infixos (quan se situen a l’interior del mot). Són els més poc nombrosos: - AT-/ -ET-/ -OT: PEIXATER/ PARLOTEJAR…

- ASS-/ -ISS-/ -OSS-/ -USS-: ALLARGASSAR/ BORRISSOL…
- AT-/ -ET-/ -OT: PEIXATER/ PARLOTEJAR…
- ISC-/ -USC-: PLOVISQUEJAR/ PEDRUSCALL…

c) Sufixos (quan se situen al final del mot). Són els més abundants. Indiquen:Diminitius: -ET/A; -ELL/A; -Í/INA; -Ó/ONA (FILLONA/ FILLET…)

Diminitius: -ET/A (REIET, BOTIGUETA); -ELL/A (PRADELL (prat petit)/ TORRELLA); -Í/INA (CORBATÍ/ PAPERINA); -OL/ONA (ESTANYOL/ BESTIOLA; -IM (PLUGIM);-ILL/-ILLA(CORDILL/ SABATILLA); -OI/-OIA ( CAMINOI, BONICOIA); -O/-ONA (CANTIRÓ/ CASONA)
Augmentatius: -ÀS/ASSA(COTXÀS/ CASASSA…); -OT/OTA (SABATOT, CAMISOTA) -ARRO/-ARRA (PEUARRO, VEUARRA);-ASTRE/-ASTRA (POLITICASTRE (mal polític), FILLASTRA).
Col·lectiu: -ALLA (canalla); -ATGE (fullatge); -ADA (costellada, cotxada); -AM (paperam); -EDA (arbreda); -AR/ -ERAR (canyar, oliverar); -AT (veïnat)
Lloc o conjunt: -AR; -EDA (FAGEDA/ PINAR…)
Ofici: -ER/ERA (cotxer,ferrer fornera); -ISTA (electricista) ; -AIRE (BOLETAIRE; -À/-ANA ( cirurgià, ciutadana)
Botigues i botiguers: -ERIA; -ER/A (FUSTERIA/ MERCERIA/ ADROGUER…)
Objectes o llocs: -ER/A; -AL; -IA (CENDRER/ RECTORIA…)
Virtuts, defectes, abstraccions: -OR; -ÚRIA; -EDAT/-ETAT; -ESA; -ÀNCIA, -ÈNCIA, -ITUD…
(BLANCOR/ FOSCÚRIA/ FALSEDAT/ ESCASSETAT/ SAVIESA/ ABUNDÀNCIA/ ABSÈNCIA/ EXACTITUD/ BRUTÍCIA/ GROGOR/ NUESA/ VELLÚRIA…)
Gentilicis:
-a/-ana: andorrà, ...
-enc/-enca: sabadellenc, ...
-ès/-esa: anglès, ...
-í/-ina: mallorquí, ...

2. L'HABILITACIÓ

L'habilitació és un procés que atribueix funcions noves a un mot sense canviar-ne la forma. Generalment es tracta d'un canvi de categoria gramatical que comporta un canvi de significat.
Vegem-ne algunes de les possibilitats:

a. Substantius habilitats com a adjectius:
“color taronja”, “un verd oliva”, “és porc i ase com son pare”, etc.
“No he menjat ni una oliva.” [= ús originari del mot com a substantiu]
“Ha pintat les persianes d'un verd oliva.” [= mot habilitat com a adjectiu]

b. Adjectius habilitats com a substantius:
“els francesos”, “un treballador”, “una rentadora”, “un diari”, etc.
“Aquests nois són francesos.” [= ús originari del mot com a adjectiu]
“Ara arriben els francesos.” [= mot habilitat com a substantiu]

c. Verbs habilitats com a substantius:
“el berenar”, “el sopar”, “l'ésser”, “un viatjant”, “un corrent”, etc.

d. Noms propis (de persona, de lloc, de marques comercials…) habilitats com a noms comuns:
“un mecenes”, “menjarem magdalenes”, “un jersei d'angora”, “un túrmix”, “unes xiruques”, etc.

a. Substantius habilitats com a adjectius:

“color taronja”, “un verd oliva”, “és porc i ase com son pare”, etc.

“No he menjat ni una oliva.” [= ús originari del mot com a substantiu]

“Ha pintat les persianes d’un verd oliva.” [= mot habilitat com a adjectiu]


b. Adjectius habilitats com a substantius:

“els francesos”, “un treballador”, “una rentadora”, “un diari”, etc.

“Aquests nois són francesos.” [= ús originari del mot com a adjectiu]

“Ara arriben els francesos.” [= mot habilitat com a substantiu]


c. Verbs habilitats com a substantius:

“el berenar”, “el sopar”, “l'ésser”, “un viatjant”, “un corrent”, etc.

d. Noms propis (de persona, de lloc, de marques comercials…) habilitats com a noms comuns:

“un mecenes”, “menjarem magdalenes”, “un jersei d’angora”, “un túrmix”, “unes xiruques”, etc.


3. ELS MOTS COMPOSTOS. EL GUIONET.

La composició és una altra manera de crear nous mots a través de la unió de dues paraules ja conegudes que quan s’uneixen donen lloc a un nou significat: CERCAR + VILA = CERCAVILA/ GUARDAR + ROBA = GUARDA-ROBES…
La majoria de paraules compostes s’uneixen afegint-se i res més, però n’hi ha unes altres que ho fan per mitjà d’un guionet. Vegem els casos en què això passa.

Les possibilitats de combinació són moltes. Vegem les més freqüents amb dos radicals:

SUBSTANTIU+ SUBSTANTIU autopista, ferrocarril
ADJECTIU+ ADJECTIU ciència-ficció, agredolç
SUBSTANTIU+ ADJECTIU aiguamoll, celobert
ADJECTIU+SUBSTANTIU milfulles, trespeus
VERB +SUBSTANTIU caganiu, gratacel
SUBSTANTIU+VERB capalçar, ullprendre
ADJECTIU+VERB carvendre, migpartir

A més, hi ha altres possibilitats:

Combinació d’altres categories: gairebé (= dos adverbis), adéu (= preposició + nom), arreveure,
sempreviva, tanmateix...

Més de dos components: aleshores (a+les+hores), capicua (cap+i+cua), coliflor, enhorabona, maldecap, vistiplau...

Onomatopeies i repeticions: pengim-penjam, piu-piu, tic-tac, xano-xano...

Els compostos, evidentment, pertanyen a categories distintes, i admeten la flexió corresponent (nominal o verbal):

Substantius: autopista, altaveu, caganiu, trencaclosques, capicua, maldecap, voraviu, xup-xup...

Adjectius: agredolç/-a, sociocultural, nord-americà/-ana, judeocristià/-ana...

Verbs: capgirar, migpartir, ullprendre...

Altres: aleshores, gairebé, potser, nogensmenys, onsevulla, tanmateix...



Posarem guionet:

a) Quan el primer element acaba en vocal i el segon comença per R-/S-/X-:
MALVA-ROSA/ POCA-SOLTA/ ESCURA-XEMENEIES…

b) Quan la unió podria provocar lectures difícils o equivocades:
BELL-LLOC/ PÈL-LLARG/ CAP-ROIG/ PIT-ROIG…

c) En els noms repetitius i expressius:
XIU-XIU/ GORI-GORI/ XINO-XANO/ ZIGA-ZAGA/ FRU-FRU/ ZUM-ZUM/ DAIXO-DAIXO…

d) Quan el primer element és un punt cardinal:
NORD-AMERICÀ/ SUD-OEST/ NORD-AFRICÀ/ NORD-EST…

e) A un reduït nombre de mots com:
DESPÚS-AHIR/ ADÉU-SIAU/ CUL-DE-SAC/ ABANS-D’AHIR…

En canvi, no posarem guionet:

a) En els composts de prefix culte i un altre mot
(ARXI-/ EX-/ PLUS-/ PRO-/ PSEUDO-/ SOBRE-/ SOTS-/ ULTRA-/ VICE-…): PLUSVÀLUA/ VICERECTOR/ ULTRASÒ…

b) A les formes prefixades acabades en -O/ -I cultes:
PISCIFACTORIA/ CATALANOARAGONÈS/ AUDIOVISUAL/ FISICOQUÍMIC…

c) I en general, la majoria de paraules compostes:
DROGOADDICCIÓ/ POCATRAÇA/ AIGUARDENT/ CORREBOU/ LLARGMETRATGE/ SETCIÈNCIES…


Exercicis (Albert Aragonés)
http://usuaris.tinet.org/aragones/lexicat/derivats-noms-verbs1.htm

Exercicis


Augmentatius i diminutius.  Teide 2n
  1. Assenyala el lexema de cadascuna de les sèries següents:
-          Aigüera, aigua aiguat-
-          Germaneta, agermanar, germà
-          Invariable, variat, variarem
-          Blanc, blanquinós, emblanquinar.
  1. Separa el lexema dels afixos en les paraules següents i classifica’ls en prefixos, infixos i sufixos:    Lleidatana, agenollar, mandrós, improbable, peixater, percussionista.
  2. Fes els diminutius o augmentatius i  assenyala els sufixos dels mots derivats:
Dona (augmentatiu), sabata (diminutiu), carrer (diminutiu), casa (augmentatiu) , rei (diminutiu) , pluja (diminutiu), vida (augmentatiu), bèstia (diminutiu) , pols (diminutiu), mà (augmentatiu), home (augmentatiu), nas (diminutiu), pare (augmentatiu).

Derivats amb sufixos. Teide 3r
  1. Indica el lexema de les paraules següents: foguera, guardiola, mostrador, finestra, davanter, calendari.
  2. No tots són derivats amb l’estructura lexema+ sufix. Digues quins són derivats i de quina paraula procedeixen.
Fragment, turment, moment, patiment, inclement, muntatge, greixatge, patge, embalatge, imatge, moscam, ham, fam, rocam, paperam, madura, soldadura, ferradura, triadura, serradures, fuster, paper, veler, darrer, joier.
  1. Troba l’adjectiu derivat a què es refereix cada definició.
-          Que sap molt d’alguna cosa.
-          Que  es pot llegir.
-          Que tendeix a ser blau.
-          Que té un geni fort
-          Que, en una sèrie, és el que fa cinc
-          Que es belluga contínuament
-          Que és natural de Mallorca
-          Que, en una sèrie, és el que fa vint-i-cinc
-          Que té pigues
-          Que té propensió a enamorar-se
  1. Escriu els derivats que resulten de combinar els lexemes següents amb els sufixos verbals –egar, -ejar, -itzar, -ificar, -itar.
Fàcil, just, hospital, sovint, feliç, etern, fluix, caràcter, fàstic.

Derivats amb prefixos Teide 3r

  1. Tots els mots no tenen un prefix. Digues quins sí.
Proreformista, professor, protesta, prodigi, proteïna, precipici, predestinar, preciós, presentar, prejudici, exalcalde, excursió, expatriar, excel·lent, excèntric, internacional, internat, interès, interacció, interposar-se.

  1. Els prefixos a- (an), anti-, des-, (es-), dis-, in- (il-) expressen idea de contrari.  Substitueix l’expressió per un derivat amb aquests prefixos.
-          Sempre deixa les feines per acabar.
-          No és lògic que diguis que els altres són mal educats quan tu sempre crides.
-          Ha perdut el costum de fer exercici físic i no es troba tan bé.
-          Només es pot avançar quan hi ha la línia que no és contínua.
-          El vent ha deixat l’acàcia sense fulles.
-          Deixar entrar gossos en els parcs infantils no és higiènic.
-          En aquest país no és legal conduir per autopista a més de 120 km/h.
-          Encara hi ha un 10% de població que no està alfabetitzada.
-          S’ha de planxar la roba que no està plegada.

  1. Construeix totes les paraules possibles, combinant els prefixos i els lexemes que hi ha a continuació. Prefixos:  des-, bes- , avant-, dis-, re-, entre- // Lexemes: sort, gust, passat, nét, sol, suar.
  2. Fes el verb derivat de cadascun dels substantius següents amb el prefix en- o –em:
Gàbia, bena, boira, mirall, fil, llard, presó, pesta, vernís.

  1. Combina els prefixos a-, o en- amb els adjectius següents i els sufixos –ar o –ir per formar derivats verbals. Ex.: en-vermell-ir
Lexemes: car, fluix, lleuger, fang, camp, vell, parell, fosc

LES QUATRE CRÒNIQUES. S XII-XIV

HOLA BITXETS MEUS I BITXETES MEVES!

Continuem amb la literatura. Ara som entre els segles XII i XIV i aquesta és la prosa medieval catalana.

L'interès per conèixer la història i donar-ne testimoni és l'origen de la redacció de textos de caràcter testimonial que tenen la finalitat de difondre les gestes i les actuacions polítiques i militars dels governants de l' època. En la literatura catalana, aquest interés queda reflectit en un conjunt ampli de proses sobre fets històrics i d'un gran valor lingüístic i literari que descriuen el període compès entre els anys 1250 i 1350 i que abasten els regnats següents:Alfons I el Cast (1162-1196)
Pere I el Catòlic (1196-1213)
Jaume I el Conqueridor (1213-1276)
Pere II el Gran (1276-1285)
Alfons II el Franc (1286-1291)
Jaume II el Just (1291-1327)
Alfons III el Benigne (1327-1336)
Pere III el Cerimoniós (1336-1387)


Les quatre grans cròniques estan formades per:

- la Crònica de Jaume I o Llibre dels feyts.

- la Crònica de Bernat Desclot o Llibre del rei en Pere
- la Cronica de Ramon Muntaner.
- la Cronica de Pere III el Cerimoniós.

Cada crònica manté un estil propi i tracta d'un període històric determinat. Vegem-ho amb detall i en l'ordre cronològic en què van ser escrites.

La Cronica de Jaume I

(imatge extreta del llibre Llengua catalana i literatura 3r d'ESO. Ed. Teide)
Es caracteritza per tenir el contingut més autobiogràfic. Escrita en primera persona i en dues etapes ben diferenciades (1244 i 1274), la crònica narra el llarg regnat d'aquest rei (1213-1276) i s'hi relaten les seves dues grans empreses: les conquestes de Mallorca i de València. La narració fou escrita en vida del rei i els col·laboradors que la redactaren coneixien els fets de primera mà. Des del punt de vista històric, s'ha pogut comprovar la veracitat que mou tota l'obra; si hi ha algun fet que malparla de la memòria del rei, se'l silencia però no es tergiversa o canvia.
La narració no estalvia detalls, anècdotes, intimitats i pensaments del rei, motiu pel qual es creu que el rei va intervenir directament en la seva redacció. No la va escriure personalment, però hi ha proves que en va controlar directament tota l'elaboració, exceptuant els moments de la malaltia i mort, és clar. Per això l'obra és considerada com unes memòries reials.

Finalitat de la Crònica:
El Llibre dels feits s’obre amb un preàmbul en el qual el rei, en els darrers temps de la seva vida i veient la mort pròxima, explica les dues raons per les quals ha escrit el que podem considerar la seva autobiografia:perquè tothom recordi les seves gestes:per memòria d’aquells qui volran oir de les gràcies que nos que Nostre Senyor nos ha feites,

perquè aquestes serveixin d'exemple a la posteritat: e per dar eximpli a tots los altres hòmens del món que facen ço que nós havem feit

Característiques principals de la Crònica:
Els trets humans
El sentiment religiós
La bel·licositat
L'amor del rei als seus regnes


Curiositat: L'engendrament de Jaume I
Molts dels moments de la vida de Jaume I han estat relacionats amb fets extraordinaris basats en la tradició mítica recollida pels joglars. Un d'aquests moments és el seu engendrament, explicat per Bernat Desclot i per Ramon Muntaner en les seves cròniques respectives. Segons aquest darrer, els fets van passar de la manera següent:

El rei Pere i la reina Maria vivien separats i calia un hereu per a la Corona d'Aragó i per a la senyoria de Montpeller. Per tal de solucionar-ho els prohoms de Montpeller decideixen que la reina suplanti una nit al llit l'amistançada del rei. La reina hi accedeix i, acompanyada d'un gran seguici que donarà fe de les persones que seran a la cambra i que pregarà per l'èxit de l'engany, entra a la cambra del rei. A l'alba els acompanyants de la reina hi entren i expliquen al rei les raons de la suplantació. Nou mesos després va néixer Jaume I.

Aquesta explicació extraordinària de l'engendrament d'un rei que serà considerat l'heroi català per excel·lència, està basada en l'engendrament d'un altre dels herois mítics: en el del rei Artús. I tant l'un -el de Jaume I- com l'altre -el d'Artús-, en el d'un altre dels herois tradicionals de la nostra cultura: en el d'Hèrcules. D'aquesta manera, Jaume I, un personatge real, és equiparat a dos personatges de ficció posseïdors de les característiques físiques i dels valors morals més representatius del moment.


La Crònica de Bernat Desclot o Llibre del rei en Pere

(imatge extreta del llibre Llengua catalana i literatura 3r d'ESO. Ed. Teide)
Dedica una part de l'obra a tractar sobre els tres regnats anteriors al de Pere el Gran (1276-1286),i una altra part, al regnat d'aquest rei. Es coneixen poques dades de l'autor de la crònica, però tot fa suposar que Bernat Desclot era un membre de la cort del rei i un fidel servidor seu.

La crònica comença dient:

Ací comença lo libre que·n Bernat Desclot dictà e escriví ...

I aquesta és l'única cosa que sabem de Desclot. La seva identitat no ha pogut ésser mai documentada ja que en l'extensa i detallada documentació del regnat de Pere el Gran no apareix ningú amb aquest nom. A més, contràriament als autors de les altres tres grans cròniques, la figura dels quals és constantment present en la seva obra, Desclot hi amaga qualsevol referència personal i només una sola vegada hi apareix com a testimoni directe dels fets que narra.

Amb tot, pel profund coneixement que demostra de l'entorn del rei Pere i dels documents de la seva cancelleria, Miquel Coll i Alentorn el va identificar amb Bernat Escrivà (1240-1288), que procedia d'una família establerta a Es Clot, al Rosselló, i a qui l'any 1283 Pere el Gran va nomenar tresorer reial, càrrec que va exercir fins a la mort del rei. I a qui posteriorment Alfons II va designar cambrer reial.

Tal i com ell mateix ens diu a l'inici del llibre, Desclot tracta en la seva crònica dels grans feits e de les conquestes que feeren sobre sarraïns e sobre altres gens los nobles reis que hac en Aragó qui foren de l'alt llinatge del comte de...

Així doncs, la comença explicant els esdeveniments que van propiciar el naixement de la confederació catalanoaragonesa i la continua amb els regnats dels, fins aleshores, reis de la confederació: Alfons I el Cast, Pere el Catòlic, Jaume el Conqueridor i Pere el Gran.

L'espai dedicat a cadascun d'aquests regnats és molt diferent i augmenta progressivament a mesura que s'apropa al regnat dels dos reis que li són contemporanis, el de Jaume I i, sobretot, el de Pere el Gran, al qual dedica el gruix de l'obra.

Sota el regnat de Pere el Gran, Desclot va viure uns moments dramàtics i decisius de la història de Catalunya: la intervenció catalanoaragonesa al regne de Sicília i la guerra contra França, el regne cristià més poderós del moment. Això és el que ens explica en una crònica que acaba dient:

Ací fineix lo libre del rei En Pere, dels bons feits d'armes que ell féu sobre sarraïns e altres gents, e com morí.


El protagonista: Pere II el Gran
Pere el Gran qui, segons Desclot:

fo lo segon Alexandre per cavalleria i per conquesta

és el protagonista de la Crònica de Desclot. Al seu curt però dens regnat va dedicar Bernat Desclot 94 dels 168 capítols de la seva obra.

Fill de Jaume I i Violant d'Hongria, Pere el Gran havia nascut a València entre els mesos de juliol i agost de 1240. Va fer-se càrrec de la corona amb trenta-sis anys i en va regnar nou, entre 1276 i 1285. Pere, I de Catalunya i II d'Aragó, havia rebut per herència només el regnes d'Aragó, de València i Catalunya ja que Jaume I havia segregat de la corona el regne de Mallorca, que havia deixat al seu segon fill, Jaume.

Amb tot, quan va rebre la corona l'infant Pere tenia ja una llarga experiència política i guerrera; havia estat procurador dels regnes i s'havia fet càrrec de la campanya de Múrcia i de les darreres lluites del seu pare contra els sarraïns. Estava casat amb Constança de Sicília.


Característiques de la Crònica


L'esperit cavalleresc
L'heroisme
La crueltat
El patriotisme i el consegüent sentiment antifrancès
Les descripcions i la recreació de les situacions


Crònica de Ramon Muntaner
Escrita entre 1325~ 1328, abasta el període històric més llarg. S'hi relaten els fets des de l'engendrament de Jaume I el Conqueridor (1208) fins a la coronació d'Alfons III el Benigne, l'any 1328: cent vint anys d'història. Com la Crònica de Jaume I, té tots els elements que la identifiquen amb un llibre de memòries en què el narrador és un dels protagonistes de les gestes que s'hi relaten, com ara l'expedició catalana a Orient comandada per l'almirall Roger de Flor. L'estil de la crònica desprèn un patriotisme abrandat.

(imatge extreta del llibre Llengua catalana i literatura 3r d'ESO. Ed. Teide)
Ramon Muntaner
Ramon Muntaner va néixer a Peralada l'any 1265 i va morir a Eivissa, d'on era governador, el 1336. Tal i com ell mateix ens explica, l'any 1325, al seixanta anys, instal·lat a la seva alqueria de Xilvella, a l'Horta de València, va iniciar la redacció de la Crònica que porta el seu nom:

Per què, vull que sapiats que con jo isquí del dit lloc de Peralada, que no havia encara onze anys complits, e con fiu aquest llibre e el comencé era en temps (la Déu mercè) de seixanta anys. Lo qual llibre jo comencé el quinzè dia de mais de l'any de l'encarnació de nostre senyor Déu Jesucrist mil e tres-cents vint-e-cinc.

Muntaner inicia la seva obra amb el naixement, i posterior regnat, de Jaume I. Aquest començament faria trontollar el principi de Muntaner segons el qual només explicarà allò que ha vist, allò de què ha estat testimoni i, quan això no sigui possible, se servirà només d'altres fonts d'informació que l'hi siguin contemporànies:

E per ço reconte aquestes coses que cascun sàpia que jo viu lo dit senyor rei e que pusc dir ço que d'ell viu e aconseguí, que d'àls jo no em vull entremetre sinó de ço que en mon temps s'és fet.

Ara bé, Muntaner salva aquesta primera dificultat dient-nos que justament comença amb el naixement de Jaume I perquè és el primer rei que va conèixer personalment:

Finalitat de la Crònica:

Muntaner, conscient i agraït d'haver estat un home de sort que ha viscut en primera persona uns esdeveniments històrics irrepetibles i d'haver pogut sobreviure als molts perills que se li havien presentat al llarg de la seva vida, en dóna les gràcies a Déu i escriu les seves memòries per fer-nos partíceps de tot allò que li ha tocat de viure:

E per ço com, entre els altres hòmens del món, jo Ramon Muntaner, nadiu de la vila de Peralada e ciutadan de València, és raó que faça moltes gràcies a nostre senyor ver Déus e a la Verge madona santa Maria e a tota la cort celestial, de la gràcia e de la mercè que m'ha feita, de molts perills que m'ha gitats he escapat, així de trenta-dues batalles entre mar e terra en què són estat, e de moltes presons e turments qui en ma persona són estats donats en les guerres on jo són estat, e per moltes persecucions que he haudes, així en riquees com en altres maneres, segons que avant porets entendre en los fets qui en mon temps són estats.

Característiques principals de la crònica:
El patriotisme:

a)Exaltació dels reis del Casal de Barcelona

b) Elogi de Catalunya i de la llengua catalana


La Crònica de Pere III el Cerimoniós
Cronològicament és l'última. Escrita entre 1349 i 1385 i motivada per la crònica del seu rebesavi, Jaume I, pot considerar-se un llibre de memòries en què el rei Pere inspira, supervisa i dicta el text als seus col·laboradors.

(imatge extreta del llibre Llengua catalana i literatura 3r d'ESO. Ed. Teide)

La crònica s'ocupa dels regnats de Pere III i el seu pare. A diferència de les cròniques anteriors, la de Pere III defuig el to èpic i abrandat, i relata els fets amb una aparent objectivitat, amb la qual es percep el caràcter polític del rei. Els dos grans temes que recull la crònica són la reincorporació del regne de Mallorca a la corona catalanoaragonesa i la guerra contra els nobles rebels de la Unió a Aragó i a València.

(imatge extreta del llibre Llengua catalana i literatura 3r d'ESO. Ed. Teide)
La Crònica de Pere el Cerimoniós és la darrera de les quatre grans cròniques medievals catalanes. En ella Pere III -que diu que vol que el llibre es digui Llibre en què es contenen tots los grans fets qui són entrevenguts en nostra Casa, dins lo temps de la nostra vida, començant-los a nostra nativitat-, explica en primera persona, 50 anys de la seva vida (entre 1319, data del seu naixemet, i 1369), 33 dels quals corresponen al regnat que va exercir al llarg de 51 anys.

Pere III el Cerimoniós

Pere el Cerimoniós, rei d'Aragó, Catalunya, València i Sardenya, fill d'Alfons el Benigne i de Teresa d'Entença, hereva del comtat d'Urgell, va néixer a Balaguer l'any 1319 i va morir a Barcelona el 5 de gener de 1387. Va ser proclamat rei als 16 anys. Durant els primers anys del seu regnat va reintegrar el Regne de Mallorca a la corona d'Aragó i va haver de fer front al moviment de Les Unions. Més tard va pacificar Sardenya i es va enfrontar a Gènova, la gran rival de Catalunya en el comerç de la Mediterrània. Es coneix com la Guerra dels dos Peres el conflicte bèl·lic que va mantenir amb Pere I el Cruel de Castella al llarg de 11 anys. Pel que fa a la política mediterrània va reincorporar a la Corona els ducats d'Atenes i Neopàtria i va preparar l'annexió de Sicília.

Es va casar quatre vegades. En una curiosa coincidència amb la mort del seu pare, la seva darrera dona, Sibil·la de Fortià, enfrontada també amb els fills del rei, va abandonar-lo dies abans de la seva mort. Pere el Cerimoniós va morir a Barcelona el 5 de gener de 1387. Les seves despulles van ser enterrades en un mausoleu que ell mateix va aprovar al monestir de Poblet; l'acompanyen les seves tres primeres dones; la darrera, Sibil·la de Fortià, és enterrada a la catedral de Barcelona.

Protector de les arts i les lletres -poeta i historiador, va crear la universitat de Perpinyà, va fer traduir els clàssics, va protegir Francesc d'Eiximenis i va ser un defensor del lul·lisme-, va donar tota la seva biblioteca al monestir de Poblet. Durant el seu regnat es va construir edificis religiosos com ara el claustre de la catedral de Barcelona, Santa Maria del Mar i l'església del Pi, i edificis civils com ara el Saló del Tinell, el Saló de Cent, i les terceres muralles de la mateixa ciutat.

En temps de Pere el Cerimoniós es va crear un consell permanent de les Corts catalanes format per tres diputats de cada braç. Aquest consell restringit va rebre el nom de Generalitat de Catalunya.

Durant el regnat de Pere III comencen ja a entreveure's les primeres mostres de les crisis que desembocaran en la decadència medieval de la Corona d'Aragó.

Finalitat de la Crònica:
La Crònica s’obre amb un pròleg dens en forma de sermó el qual el rei atribueix a la bondat divina que hagi estat posat en un lloc tan alt i agraeix a Déu les gràcies que li ha donat: a l'igual que David, a qui Déu va deslliurar de Saül, d'Absalon i del poble, que s'havia alçat en contra seva, així la misericòrdia de Déu ha deslliurat Pere III i dels seus regnes de tots els seus enemics. El Cerimoniós escriu el llibre perquè els reis que el succeeixin prenguin exemple que en llurs tribulacions, deuen esperar e confiar en lo llur Creador, de qui vénen tots béns, victòries e gràcies.

Autoria:

Pere el Cerimoniós va començar a escriure personalment laCrònica l'any 1349. Posteriorment el treball va ser encomanat a Bernat Descoll, un oficial reial. Entre la correspondència del rei hi ha una carta del rei a Descoll de data 8 d'agost de 1375 en la qual el Cerimoniós li diu que ha llegit els tres primers capítols i quins són els detalls que cal afegir-hi. També li ordena que completi el capítol quart i que escrigui el cinquè.

Pere el Cerimoniós va morir sense veure enllestida la seva Crònica. El seu fill Joan I el Caçador va procurar que aquesta fos acabada. Amb aquesta finalitat va promulgar tres ordres perquè se li pagués a Descoll la feina que estava fent. Amb tot, Descoll també va morir sense acabar-la. A la seva mort, se'n va fer càrrec el rei Joan, que va ordenar que li fossin enviades totes escriptures tocant les dites cròniques.

Informació extreta de la web "Les quatre grans cròniques medievals catalanes http://www.xtec.cat/recursos/catala/croniques/index.htm

ACTIVITATS:

1. Després d'haver llegit la informació anterior, digues en quines cròniques es narren els fets històrics següents:
a) Conquesta de Mallorca (1229)
b) Incorporació de Sicília a la corona catalanoaragonesa (1262)
c) La batalla de Muret(1213)
d) Conquesta de València (1238)

2. Llegeix l'inici del capítol I de la Crònica de Ramon Muntaner i reescriu-lo en la llengua actual.

"E estant jo en una alqueria mia per nom Xilvella, que és en la Horta de Valencia, e dorment en mon llit, a mi venc en visió un prohom vell vestir de blanc qui em dix:
-Muntaner, lleva sus e pensa de fer un llibre de les grans meravelles que has vistes que Déus ha fetes en les guerres on tu és estat, com a Déu plau que per tu sia manifestat".

Jaume I, les primeres memòries d'un rei. Fundació videoteca dels Països Catalans.40min.

Edu3.cat