dimecres, 24 d’abril de 2013

LA RENAIXENÇA: VERDAGUER, GUIMERÀ, OLLER. S XIX.

  
(imatge extreta de www.visat.cat) (imatge d'escritores.org) (imatge de www.biografiasyvidas.com)

LA RENAIXENÇA. S XIX.
POESIA: JACINT VERDAGUER. TEATRE: ÀNGEL GUIMERÀ. NOVEL·LA: NARCÍS OLLER

Renaixença
Al segle XIX sorgeix a Catalunya, com a resultat de la influència romàntica, un moviment cultural que s’anomenarà Renaixença. Aquest moviment donarà un impuls a la producció de la literatura catalana culta. S’inicià el 1833 i es consolidà sobretot el 1859 a partir de la restauració dels Jocs Florals, uns certàmens literaris en què es premiaven les millors composicions i que van servir per a donar a conèixer els nous autors gràcies a l’extraordinari ressò popular que van tenir. Hi havia tres modalitats: Pàtria, Fe i Amor.


Romanticisme (final segle XVIII- principis XIX)

  • Rebutja el racionalisme, propugna el subjectivisme de l’individu i valora els sentiments.
  • Els romàntics són idealistes i menyspreen la realitat quotidiana, buscant evasió en la fantasia, en èpoques i espais exòtics.
  • Valoren la natura, s’interessen per la història i el folklore, i reclamen la llibertat dels pobles afavorint l’aparició dels nacionalismes.

Realisme ( mitjan segle XIX)
  • -      La subjectivitat del Romanticisme dóna lloc a l’objectivitat del Realisme, que s’ocupa de la realitat que envolta l’artista.
  • -      Els realistes es proposen analitzar el món real des de tots els punts de vista i aprofundir en la psicologia dels personatges.
Naturalisme (final segle XIX)
  • -          Aquest moviment deriva del Realisme i va més enllà en l’anàlisi de la realitat.
  • -          L’escriptor naturalista intenta fer un estudi científic del comportament humà; considera que els éssers humans no són lliures, estan determinats per la raça, el medi en què es desenvolupen i el moment històric.
  • -          La novel·la naturalista descriu els ambients més marginals de l’època.
JACINT VERDAGUER. S XIX. POESIA.


(imatge de google imatges)

D’entre aquests autors s’ha de destacar la figura extraordinària de Jacint Verdaguer, el gran poeta de la Renaixença, considerat el creador de la llengua literària contemporània.


VIDA
Jacint Verdaguer va néixer el 1845 a Folgueroles, a la Plana de Vic, en el sí d'una família de pagesos pobres. Als deu anys ingressà al Seminari de Vic per a estudiar la carrera de capellà i als quinze anys ja escrivia poesia i recollia cançons populars. L'any 1865, quan només tenia vint anys, va obtenir dos premis als Jocs Florals de Barcelona. El 1870 fou ordenat sacerdot. Al cap de quatre anys entrà de capellà de vaixell a la Companyia Transatlàntica i durant dos anys va fer nou vegades la travessia de l'oceà. Al 1877 fou premiat als Jocs Florals pel seu poema èpic "L'Atlàntida", fet que li proporcionà un gran prestigi.  Aquell mateix any entrà a treballar com a capellà a casa dels marquesos de Comillas, i això li deixà temps per a escriure. Arran d'un viatge a Terra Santa en què quedà profundament trasbalsat, inicià un canvi radical en la seva vida que el portà a la pràctica d'exorcismes. Aleshores el bisbe de Vic l'obligà a retirar-se al santuari de la Gleva, d'on s'escapà per anar a viure a casa d'una família amiga de Barcelona. Per tot això, les autoritats eclesiàstiques li retiraren les llicències de dir missa, fet que li va doldre molt. Verdaguer es defensà amb una sèrie d'articles apareguts a la premsa titulats "En defensa pròpia". Als últims anys de la seva vida es va reconciliar amb el bisbe de Vic. Morí de tuberculosi a Vallvidriera el 1902. A l'enterrament, va assistir-hi una gran multitud, que va voler retre el seu últim homenatge al gran poeta.



OBRA


(imatge de google imatges)

Verdaguer va escriure poesia i prosa. La seva obra poètica es classifica en èpica i lírica. Va compondre dos poemes èpics, "L'Atlàntida"(1877), que tracta de l'enfonsament d'aquell continent i de la descoberta d'Amèrica, i "Canigó"(1886), que tracta dels orígens llegendaris de Catalunya.
La Poesia lírica de Verdaguer agrupa la resta de la seva producció poètica i hi dominen els temes religiosos i historicopatriòtics. S'inspira en la poesia tradicional i es basa sovint en creences, mites, llegendes i tradicions populars. Alguns d'aquests poemes es van fer molt populars, com "L'emigrant" o "el Virolai", que van ser musicats i cantats per corals.
Pel que fa a la seva obra en prosa, sol ser el resultat d'experiències personals. Destaquen les obres "Excursions i viatges" (1887) i "Dietari d'un pelegrí a Terra Santa" (1889).

ACTIVITATS
1. Un poema èpic és una extensa narració en vers sobre uns fets passats que mereixen admiració. A "Canigó", l'acció se situa a l'any 1000 al Pirineu, i els seus protagonistes són els personatges que es presenten a continuació. Copia el resum d'aquest poema èpic completant els buits amb el nom de cadascun d'aquests personatges en el lloc adequat.
- Gentil: fill de Tallaferro de Besalú.
- Tallaferro: sobrenom amb què és conegut Bernat I de Besalú, comte català documentat històricament, germà de Guifré de Cerdanya i de l'abat Oliba.
- Guifré II de Cerdanya: comte de Cerdanya i de Berga i també monjo de Sant Martí del Canigó.
- Abat Oliba: abat de Cuixà i de Ripoll, germà de Bernat I de Besalú i de Guifré II de Cerdanya.
- Griselda: pastora.
-Flordeneu: reina de les fades.
A l'entorn de l'any 1000 els comtes catalans, amb l'ajut dels francs, van guanyant territori als àrabs a les valls pirinenques. En aquest context, ............................... , fill de ............................................. de Besalú i nebot de ...................................... de Cerdanya, és armat cavaller durant l'aplec de Sant Martí, però la festa acaba malament quan ......................................... prohibeix a .......................................... que parli amb ........................................., de la qual està enamorat. Tot seguit arriba la notícia que els sarraïns han desembarcat al Rosselló i s'organitza la defensa. ................................. rep la seva primera missió com a cavaller: fer de sentinella al castell de Rià. Però durant la nit abandona el lloc per aconseguir un vestit de fada a les congestes de neu, ja que si n'obté un, també podrà aconseguir el seu amor. Al cim del Canigó descobreix el rotlle de les fades que envolten la seva reina, .........................................., que ha agafat l'aparença de ................................... . .........................................., encisat per la fada, perd la memòria de la seva missió, no es recorda que ha de tornar al lloc de vigilància. Després, com dos enamorats, ........................................... i .......................................... recorren el Pirineu dalt d'una carrossa voladora.
Mentrestant, els sarraïns han derrotat els cristians per culpa de ................................. . El seu pare és fet presoner i el se oncle erra per les muntanyes a la recerca de supervivents. Quan troba l'enamorat dalt del Canigó, mogut per la ira, el mata estimbant-lo daltabaix. ..................................... i les fades en recullen el cos. Després del seu crim, .......................... aconsegueix vèncer els sarraïns. En aquest moment apareix l'altre germà, .........................................., amb els monjos de Ripoll, per celebrar la victòria i, en no trobar ...................................., es coneix l'assassinat del jove. ...................................... i ........................................ s'enfronten, però la intervenció de .......................................... aconsegueix el perdó. ................................ es penedeix del seu crim i es fa monjo. En el moment de la seva mort demanarà que posin una creu en el lloc on morí .................................. . En el punt que .................................... i els monjos arriben al Canigó amb la creu, ......................................... i les fades l'abandonen, fet que simbolitza l'establiment d'un nou ordre cristià.
Ja en l'actualitat, el poema èpic s'acaba amb un diàleg dels campanars de Sant Martí del Canigó i de Sant Miquel de Cuixà, que recorden el seu passat esplendorós i es planyen de la seva ruïna actual.
2. Aquí tens unes estrofes que pertanyen a l'epíleg de "Canigó". Tot i que es troba al final del poema, l'epíleg va ser escrit abans que la resta de l'obra i situa l'acció a finals del segle XIX, en el moment que Verdaguer l'escriu. Aleshores els monestir de Sant Miquel de Cuixà i de Sant Martí del Canigó es trobaven en ruïnes i el poema va servir perquè les autoritats s'adonessin de la situació d'abandonament en què es trobaven i en decidissin la reconstrucció.
a) A continuació et donem resumits però barrejats els arguments de les sis primeres estrofes. Digues a quina estrofa pertany cada argument. I fes el resum a partir de la 7a estrofa fins al final.
1. És la descripció dels dos campanars en què es destaca la seva altura.
2. Fa referència a l'estat de ruïna i abandonament dels dos monestirs.
3. El campanar de Cuixà inicia el diàleg amb l'altre campanar.
4. El campanar de Sant Martí explica com els monjos van abandonar el monestir.
5. Explica que només queden drets els campanars dels dos monestirs.
6. El campanar de Sant Martí contesta al campanar de Cuixà.
b) Busca en quins versos es troben les figures retòriques següents: comparació, metàfora, personificació i anàfora.





“Els dos Campanars”. Jacint Verdaguer. Canigó


Dels romànics altars no en queda rastre.
Del claustre bizantí no en queda res:
caigueren les imatges d'alabastre
i s'apaga sa llàntia com un astre
que en Canigó no s'encendrà mai més.

Com dos gegants d'una llegió sagrada

sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l'encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l'enderroc de sos altars.

Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l'eternitat;
semblen garric los roures al peu d'elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.

Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: -Doncs que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava
i ma veu a la terra entrelligava
cada matí per beneir a Déu.

-Campanes ja no tinc -li responia
lo ferreny campanar de sant Martí.-
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria!
per tocar a morts pels monjos i per mi.

Que tristos, ai, que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar;
set vegades per veure'm se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren;
tu que vius més avall, no els veus tornar?


******

ÀNGEL GUIMERÀ. TEATRE. S XIX
(imatge de google imatges)

Fins a la segona meitat del segle XIX no es consolida el teatre en català, gràcies a les obres de Frederic Soler i, sobretot, d’Àngel Guimerà. Si Verdaguer va ser el gran poeta català de la Renaixença, Guimerà en serà el gran dramaturg. Guimerà va portar el teatre català al màxim nivell de qualitat i, igual que Verdaguer, la seva obra va ser coneguda internacionalment. Traduïts a diferents llengües, els seus drames s’han representat a diversos països d’Europa i d’Amèrica i, fins i tot, de dues de les seves obres, Terra baixa i Maria Rosa, s’han fet versions cinematogràfiques americanes. Guimerà ha esdevingut un clàssic del teatre català.
Àngel Guimerà va néixer el 1845 a Santa Cruz de Tenerife, de mare canària i pare català. La seva formació inicial a l’illa va ser completament en castellà. La llengua catalana l’aprendria a partir dels 8 anys, quan es va traslladar amb la seva família a Catalunya i es van instal·lar al Vendrell, la vila del seu pare. L’any 1870 se’n va anar a viure a Barcelona, on va entrar en contacte amb el moviment de la Renaixença. Tot i que començà escrivint poesia, va ser com a dramaturg que aconseguí gran èxit i prestigi popular. Una sèrie de circumstàncies personals i familiars, com la de no ser originari de Catalunya, haver nascut de pares que encara no eren casats, així com un fracàs sentimental en la seva joventut, van influir en el seu caràcter i, sobretot, en la seva obra. A més de l’activitat literària, Guimerà fou conegut com a activista del catalanisme polític, fet que el convertí en una de les personalitats més notables del seu temps. El 1909 se li va fer un gran homenatge a la plaça de Catalunya, a Barcelona, i quan morí, el 1924, el seu enterrament constituí una gran manifestació de dol.

Tot i que va començar tard a escriure teatre, als 34 anys, la seva dedicació va ser llarga i plena, com ho demostren els títols publicats.

La primera etapa de la seva producció és plenament romàntica i escriu drames històrics en vers. La primera obra és Gal·la Placídia 1879, però la millor d’aquesta etapa és Mar i cel 1888. Aquesta obra, que se situa durant la primera meitat del segle XVII, narra la història d’amor impossible entre Blanca, una cristiana, i Saïd, un morisc.

A partir de 1890 s’inicia una segona etapa, en què comença a escriure drames realistes en prosa, s’aproxima al llenguatge col·loquial, situa l’acció a la Catalunya contemporània i tracta problemes del moment. Tot i aquestes característiques que donen realisme a l’obra, Guimerà encara continua amb una visió del món i dels homes plenament romàntica. Aquesta és l’etapa de plenitud artística, amb obres com Maria Rosa 1894, Terra Baixa 1896, i la filla del mar 1900, en què el conflicte central gira entorn de la possessió amorosa.

A partir de 1900 Guimerà procura renovar el seu teatre adaptant-lo als nous corrents estètics, però no arriba a aconseguir-ho del tot. D’aquesta etapa es pot destacar L’aranya 1906.

    (imatge de google imatges)
ACTIVITATS
  1. Aquí tens un fragment de La filla del mar i un altre de Mar i cel. Llegeix-los i contesta les preguntes que hi ha a continuació.
ÀGATA: No, no, que t’ho vaig a dir. Veureu que em trobo, quan hi penso, que m’estava un dia tota petita, ajagudeta a la falda d’una dona: la meva mare. (Amb orgull mirant-se a tothom.) Perquè ho devia ser, ho era la meva mare! (...) De cop vaig veure sortir per darrere de la mare el cap d’un home, la cara encesa, els cabells de punta, i ens abraçà a les dues, i tot se va omplir d’un estrany terratrèmol i xiscles o gemecs, i un torrent d’aigua ens va caure a sobre, i tot se va fer negre, i rodolàrem amb aquella aigua avall, amunt, i no sé més, i no sé més sinó que em veig que m’ofego i ho somio encara. (Comentaris de tothom. Pausa.) I després no sé com va ser que em vaig trobar balancejant-me en l’aigua tranquil·la ja, i sense por, i al mirar pel damunt meu, en lloc dels ulls de la mare, vaig veure ulls i més ulls que em va semblar que amorosos me miraven com si fossin totes les mares del món, que devien ésser les estrelles. I em vaig creure que em trobava sobre un falda que mai s’acabava com si totes les mares s’haguessin ajuntat per fer-ne una de falda per a mi que cap ne tenia. I va sortir el sol, i li vaig estendre els braços, que entre la boira vaig prendre per la cara d’aquell pare meu que havia perdut i que tornava; que en tot els veia an ells trobant-me sola. I em vaig adormir dient-li al sol i al mar: Pare! Mare!
BALTASANET: Pobreta! Pobreta!
ÀGATA (plorant)M’agrada creure-m’ho que va ser aixís, i m’ho fantasiejo jo mateixa. (Pausa). Ah! I res més: que al despertar-me em vaig trobar damunt d’aquesta platja lligada a un tros d’aquell barco perdut i voltada de mariners i de dones que somreien estranyats mirant-me i em socorrien.
BALTASAR: Sí, sí. Nosaltres, nosaltres. I en aquell tros de barco hi havia sencer, ben treballat a la fusta, un cap de moro, que era el de la proa del barco a on ella anava.
ÀGATA: Sí que ho era, sí.
PERE MÀRTIR: Digues: i després?
BALTASANET: Després tu et vas posar a riure, com que eres tan petita, i en acabat te vas posar a plorar, i deies coses que no s’entenien en una llengua més revessa!...
ÀGATA: D’on venia jo? Quina terra era la meva? (Arronsant les espatlles pensativa).
BALTASANET: Duies un vestit que no era d’aquesta terra, i lletres que trobàrem en trossos del barco i aquella figura de moro... No t’enfadaràs pas, veritat? Perquè tu no hi tens cap culpa... (Ella fa que no amb el cap). Doncs, tot allò volia dir, segons després s’ha esbrinat, que tu havies nascut entre moros, i que els teus pares devien ser... ja ho he dit, moros.
Àngel Guimerà, La filla del mar (1900)
a)      Qui és el protagonista de cadascuna de les històries?
b)      Què tenen en comú els dos fragments?
c)      Hi ha alguna relació entre les històries dels protagonistes i la biografia de Guimerà?
d)      Explica el títol de l’obra La filla del mar a partir del parlament que fa l’Àgata.
“I ara escolteu companys per sa vergonya... lo cap pel mig i s’enfonsà entre escuma.


I ara escolteu, companys, per sa vergonya.

Mon pare era moresc, amor sentia
a una noia cristiana, i s'uní amb ella
fingint sa conversió; dels dos vaig nàixer.
Apar un Jesuset, la mare em deia.
Sembla una hurí d'hermós, feia mon pare.
I amb sos petons creixia, en tan confosos
versículs del Coran i de la Bíblia,
despertant i dormint barbotejava.
Ma casa era un jardí de prop València:
flors a l'entorn; pertot; fins dintre l'ànima
de mos pares amants quanta ventura!
Ella veia a Jesús; ell al Profeta;
i tan feliços eren, que semblava
com si haguessen fet pau en l'altra vida,
per tant amor atrets, Crist i Mahoma.
Mes la pau era sols dintre ma casa!
Lo record aquí el tinc! Mon pare un vespre
a la mare abraçà, i alçant amb ira
una eina del treball, eixí al defora.
Al fer-se jorn, trucaren. Ai! Poruga
la mare obrí. Qui hi ha? Crits se sentien
pertot: un cos a nostres peus llençaren,
i s'oí: Dona, és ton marit; enterra'l!
Passaren jorns i jorns: un d'ells, tot d'una
la mare em despertà: Fill meu, ja és l'hora!
I, arruixant-me amb sos plors me prengué als braços.
Sols sé que em vaig dormir, sis anys tenia.
Gemecs me despertaren; tot lo poble
vegí a l'entorn a dins d'una galera,
i cendrosa la terra s'allunyava!
La mare em cobrí els ulls; quan altra volta
jo els obrí ja era nit; la mar dormia,
la fetor de la sang, ai, me tapava
i de tants presoners ni un sol ne veia!
I la mare em va dir: Los que mataren
a ton pare, traïdors, fill de ma vida,
també a mi em mataran; de la moresca
raça que els ha enriquit, ni rastre en volen.
Sents los taurons com salten i capbussen,
farts, boteruts, jugant amb los cadavres?
Si et salvessis, mon fill, oh, venja'ns! venja'ns!
Mes, ah! De cop nos revoltà la xusma
de mariners cristians: un crit la mare
llençà de mort: volgué fugir; los monstres
pels cabells l'atraparen. La sang seva
(Blanca sense donar-se compte s'enterneix
i acaba per plorar.)
aquí em saltà. (A son rostre.)
Caigué, i ai! de sos braços
m'arrencaven! Mes ella m'estrenyia,
morint i tot, aquesta mà; ses ungles
m'entraven a la carn: Fill, venja'ns! venja'ns!
I els monstres l'aixecaren, i a les ones
la llençaren rient, i com surava,
venja'ns! cridant, d'un cop de rem li obriren
lo cap pel mig i s'enfonsà entre escuma!
(Molt despreciatiu.)
I aquí els teniu, que els fem horror! Les hienes,
los lladres i assassins bé ho som nosaltres!
Ells... coloms sense fel, ànimes pures,
cors de nin, tot amor, sants de retaule!
BLANCA (Sanglotant.):
Pare! ah! Pare!
CARLES: Què, filla?
BLANCA: Déu meu!
CARLES (amb indignació): Plores?
SAÏD (amb marcada sorpresa):
Qui plora? (A part.) Com! Aquesta dona!
FERRAN (amb dolçura):
Blanca!
CARLES: Tu! Pel que ha dit! Per esta gent!
FERRAN (a Carles): Deixeu-la.
CARLES (horroritzat):
Oh!
SAÏD (capficat. A part.):
Plora... i és cristiana?
MALEK: Saïd: mira
que el patró no ha dit res...
SAÏD: Què se m'en dóna!
Prou per avui: ja és nit. Apa, emporteu's-el.
Demà serà un altre dia.
HASSÈN (a Malek):
Què murmures?
Que us en aneu ha dit!
MALEK (a part): Ja parlaria
si a mi em deixés... Mes ell no en sap. (A Ferran)
Au, puja.
FERRAN: Calma, oncle. Blanca, Hassèn, adéu!
(Des de mitja escala a Hassèn amb ironia.)
Que visca lo gran Saïd.
HASSÈN (a part):
Oh! Quina ràbia!

NARCÍS OLLER. S XIX. REALISME I NATURALISME.
(imatge de google imatges)

Durant la Renaixença, la novel·la va ser el gènere literari que costà més de normalitzar, i les que s’escrivien a Catalunya durant el segle XIX eren en castellà. La primera novel·la en català no va aparèixer fins al 1862, L’orfeneta de Menargues, d’Antoni de Bofarull, una narració històrica que segueix les pautes de les novel·les romàntiques que s’escrivien a Europa. La consolidació del gènere no arribà fins a la dècada dels 80, gràcies a l’obra de l’escriptor Narcís Oller.

Narcís Oller va néixer a Valls el 1846. Estudià la carrera de Dret a Barcelona i va compaginar la professió de procurador dels tribunals amb la vocació literària. Va començar escrivint novel·la romàntica en castellà, però gràcies a la influència dels escriptors de la Renaixença, va decidir escriure en català. Les seves obres segueixen els models literaris vigents a Europa de la segona meitat del segle XIX: el realisme i el naturalisme.  Se’l considera el creador de la novel·la catalana moderna. Va morir a Barcelona l’any 1930.

La seva obra no és gaire extensa. Va escriure sis novel·les, diversos reculls de contes i unes Memòries literàries. En termes generals es pot dir que les seves novel·les són realistes, perquè intenten  reflectir d’una manera objectiva la realitat social de la seva època; però en algunes, sobretot en les primeres, encara hi ha elements romàntics. En d’altres, hi trobem elements naturalistes, ja que ens descriuen personatges amb alguna patologia, com a L’escanyapobres i, sobretot, a La bogeria, considerada la creació més naturalista de l’autor.
(imatge de google imatges)


Va iniciar la seva producció en català amb la novel·la La Papallona, publicada el 1882 i que va obtenir un gran èxit tant aquí com arreu d’Europa. El 1884 va sortir publicada L’escanyapobres, amb el subtítol Estudi d’una passió, on l’autor va voler fer el retrat d’uns personatges dominats per la passió de l’avarícia, que els portarà a una degradació moral. Vilaniu (1885) és una novel·la amb trets romàntics situada en un poble imaginari, però que recorda Valls, el lloc de naixement d’Oller. La febre d’Or (1890-1892)és la seva obra més extensa. Aparegué en tres volums i tracta també el problema de l’obsessió pels diners, de la riquesa obtinguda fàcilment mitjançant l’especulació borsària. L’autor va voler reflectir l’eufòria econòmica de Catalunya entre els anys 1871 i 1885, període conegut també amb el nom de “la febre d’or”. La bogeria (1898) descriu el procés d’embogiment del protagonista. La seva última novel·la és Pilar Prim (1906), obra que explica la història d’una dona vídua que lluita contra les convencions socials i la moral de l’època per aconseguir fer prevaler els seus sentiments.

Com heu dit abans, les novel·les de Narcís Oller reflecteixen la transformació de la societat catalana de finals de segle XIX i començaments del XX, transformació causada per la revolució industrial i l’ascens de la burgesia. Oller se serveix d’uns procediments literaris que utilitzaven els escriptors realistes francesos: apareixen els mateixos personatges en novel·les diferents, es repeteixen temes com el de la borsa, el ferrocarril, el caciquisme... i tenen com a rerefons la transformació de la societat.


(imatge de google imatges)

  1. Llegeix el fragment següent de L’escanyapobres i contesta les preguntes que hi ha a continuació:
a)   Aquesta escena transcorre a la tarda del dia del casament entre l'Oleguer, anomenat escanyapobres, i la Tuies. Què fan tots dos una vegada ha marxat la criada?
b)   Què comenten que faran cada vespre?
c)    Creus que aquesta és una activitat d'una persona normal? Com són aquests dos per­sonatges?
d)  De què té por la Tuies?
e) Busca al diccionari el significat de escanyapobres. Creus que és adient aquest mot per anomenar l'Oleguer?

Dinaren frugalment perquè era primavera, i després donaren comiat a la criada.
-Avui s’hi ha de conèixer — li digué la senyora Tuies, que, des de la mort del notari, per a tothom havia perdut el don, menys per a les minyo­nes-. Vés, vés a esbargir-te una mica.
I, quan la crossa ressonà per les lloses de la plaça, la núvia cridà el ma­rit, que era a donar el pinso al mul; tancaren el castell, i passaren la tarda entretinguts obrint un amagatall a l'alcova, que la capçalera del llit taparia.
—Has tingui un bon pensament -exclamà l'Oleguer un cop hagué fet aquell gran trau a la tàpia-. Aquí ningú els sospitaria, els diners.
—Enlloc tan ben guardats, home. Oh!, i que cada vespre els podrem do­nar una mirada només despenjant la capçalera: veus?
-Comptar-los i lot, si volem -afegí el marit.
-Ah, pillo! També t'agrada, a tu, comptar-los, oi? -digué la núvia fent-li una magarrufa, tota melosa per diverses causes. I després: Bé, vaja, quants n'hi posaràs, tu?
-Jo? Tots. I tu?
—També tots, si tu no m'enganyes.
-A què vindria enganyar-te? ¿No ens hem fet testament deixant-nos-ho tot l'un a l'altre? Doncs tot el que és teu és meu...
-I meu tot el que és teu -saltà la Tuies sense deixar-li completar el pen­sament.
-I és clar, dona!
-Sí, però els diners tenen tants trencacolls!... Un testament es fa i desfà tantes vegades!...
-Quines ganes de gastar en paper sellat! Tu porta't bé i no tinguis por. A qui vols que ho deixi, sinó a tu? A casa no em van donar res: que treba­llin.
I, en dir això, trucà al castell la Coixeta, a qui veieren des de la reixa de la cuina.
—Escolta -digué la Tuies abans d'eixir al vestíbul— cal que pensis a en­carregar la porteta per a l'amagatall.
-Demà la clavarem.
Narcís Oller, L’escanyapobres (1884)