diumenge, 18 de març de 2012

TIPUS DE TEXTOS. EL TEXT NARRATIU. REFORÇ I AMPLIACIÓ.

Aquest és el document que us ha de servir per a analitzar qualsevol text narratiu


3R A I B, HEU D'ANALITZAR ELS TEXOTS TENINT EN COMPTE LES PAUTES ANTERIORS.
3R C I D. HO FAREM CONJUNTAMENT TOTS A CLASSE!!

INVASIÓ SUBTIL

A l'Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s'assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d'aquesta mena d'orientals.

A l'hora de sopar, va asseure's a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l'atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida -"amb força ceba", digué-, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.

M'havia imaginat que el japonè menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l'home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos.

D'altra banda, parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l'entrevista, l'hi posava jo, condicionant tota la meva actuació -gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa.

Jo creia que aquell home devia ésser representant o venedor d'aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si de perles cultivades... Vaig provar tots aquells temes i ell els apartà amb un ample moviment del braç. "Venc sants d'Olot, jo", digué. "Encara hi ha mercat?", vaig preguntar-li. I em va dir que sí, que anava de baixa però que ell es defensava. Feia la zona sud de la Península, i va afirmar que, així que tenia un descans o venien dues festes seguides, cap a casa falta gent...
-No hi ha res com a cas! -reblà amb un aire de satisfacció.
-Viviu al nostre país?
-I doncs? On voleu que visqui?

Sí, és clar, són rodamons i es fiquen pertot arreu. Me'l vaig tornar a mirar i asseguro que cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seva procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Futbol de Club Barcelona a la solapa.

Tot plegat era molt sospitós, i em va capficar. La meva dona s'havia fet servir el sopar a l'habitació, perquè estava una mica empiocada; vaig contar-li l'aventura, adornant el relat amb les meves aprensions: si molt convé, es tractava d'un espia.
-I d'on ho has tret que és japonès? -em preguntà ella.

Vaig riure, potser no de bona gana, compadit de la seva innocència.
-Els conec d'una hora lluny... -vaig contestar-li.
-Que vols dir que n'has vistos gaires?
-No, però els clisso de seguida!
-T'ho ha dit ell, que era japonès?
-Ni una sola vegada. Són astuts...
-T'ho ha dit algú?
-Ningú no m'ha dit res, ni falta que em fa. Tinc l'instint esmoladíssim!

Ens vam barallar. Sempre em burxa dient-me que sóc malpensat i que qualsevol dia tindré un disgust dels grossos. Com si no em conegués prou! Sembla que es complagui a no raonar i és d'una candidesa increïble.

Aquella nit vaig dormir poc i malament. No em podia treure el japonès del cap. Perquè mentre es presentin com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través, hi haurà manera de defensar-se'n. Així ho espero! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i d'aparat ful, donaran molta feina.
________________________________________
Pere Calders (1912-1994)


EL TESTAMENT DE LA «HIENA»

M'havien delegat per assassinar un funcionari i, encara que em vingués a repèl, havia de complir. En aquest món, si només fèiem allò que ens ve de gust ens estovaríem. A més, considero que quan un home milita, ha d'ésser disciplinat i obedient.

El funcionari em va rebre de seguida, perquè li portava de part d’una amiga seva una carta magistralment falsificada. Figurava que li duia un paquet confidencial i, en asseure'm davant d'ell, a l'altra banda de la gran taula de ministre, vaig obrir la cartera de mà i em vaig treure la pistola amb el silenciador posat. El buròcrata es va tornar groc i es mostrà molt estranyat. No se sabia avenir, em digué, que hagués passat els controls de vigilància. En explicar-li que els teníem sota suborn, va condemnar farisaicament la corrupció que imperava.

Em feia llàstima. Potser era la falta de costum o es devia a l'abim que hi ha entre les prèdiques i les accions. El cert és que no em decidia a engegar-li el tret, no hi havia prou franquesa. Això sense comptar els escrúpols, que també pesen.

—Què li passa? —em va preguntar el personatge.

—Es que vostè hauria d'ajudar —vaig respondre-li—. Si disparo amb presses i el toco malament, patirà i em farà patir a mi. En canvi, programant-ho entre tots dos, podem encertar de bones a primeres una ferida fulminant, mortal de necessitat, que ens permeti de prescindir del daltabaix de l'agonia...

Em va dedicar un gest despectiu amb el braç, com si m'enviés a la porra, i s'alçà del setial amb l'aire de fer unes quantes gambades. «Quiet!», vaig cridar-li. No s'aturà i ni tan sols es va girar per mirar-me. Recorregué el despatx amunt i avall, sense reparar en la meva presència. Cal dir que jo tenia molt disminuïda la capacitat d’espantar, pel fet d'haver declarat d'entrada el meu propòsit de matar-lo. Què podia afegir que em fes més perillós?

—Miri que si disparo de mala fe i li toco el nervi, la sentida pot ser brutal! —vaig dir-li amb veu ronca—. Hi ha fiblades pitjors que la mort mateixa...

Se'm va plantar al davant i em clavà una mirada interrogadora.

—Com està d'anatomia topogràfica? —em preguntà— ¿Vol dir que sap on apuntar, no ja per martiritzar-me (tal com insinua), sinó per a eliminar-me, que és la pedra de toc d'aquesta entrevista?

—No —vaig contestar-li—. No sé anatomia de cap mena fora del coneixement senzill de la figura. La idea és anar de cara al cor i deixar que la naturalesa faci el seu curs.

—I on el tinc el cor, si no és indiscreció?

—Al costat esquerre, com tothom.

—No. Com tothom, el tinc entre els dos pulmons, justament damunt del diafragma. A vostè li falten els coneixements indispensables...

M'havia fet el propòsit de tenir paciència perquè, pobre home, prou tribulació devia passar. Eren unes reflexions que em feia aleshores, desconeixedor del caràcter de la meva víctima. I, de passada, que se'm permeti una consideració que pot ésser útil a molts: quan es vol matar algú, convé conèixer-li el caràcter i les sortides abans d'embolicar-se. Tant de bo que jo ho hagués tingut en compte!

—Bé —vaig replicar calmosament—: no ens posem nerviosos. A mi no em costa res de tirar on vostè digui. Al capdavall, l'interessat és vostè.

—Hi ha un punt de la persona delicadíssim —digué—. La nuca! Un tret a la nuca amb l'arma a frec de pell, mai no necessita bis.

De cop i volta el vaig trobar inclement. Calia tenir mala ànima per parlar amb tanta fredor d'una batzegada que el desgraciaria d'una manera irrevocable. Però no volia discutir-ho.

—Vostè mateix —vaig dir-li.

—No em fio del seu encert —replicà—. No es mogui, que li indicaré el lloc exacte...

Jo romania assegut. Ell va acostar-se'm per darrera i amb la mà esquerra m'obligà a ajupir el cap, com fan els barbers amb els seus clients. Fins i tot, per un brevíssim instant, em vingué aquella son dolça que amoroseix el trasbals de fer-se tallar els cabells. Endormiscat, esperava que el meu antagonista em toqués amb la punta del dit índex el precís indret fatal. Però en comptes d'això, va agafar d'una revolada l’escrivania de plata que tenia a la taula i me la va estampar al clatell. Aquesta traïció la vaig saber dies després, perquè de moment em correspongué la pèrdua del coneixement i dels sentits.


El metge de la presó opina que he quedat bé, que he tingut una sort enorme. Són punts de vista! Sordejava una mica i amb el cop he millorat. Ara, d'això a tenir sort... L'advocat d'ofici creu que n'hi ha per anys, que me la carregaré de valent, sobretot pel detall de portar armes sense permís en un centre oficial. M'agradaria saber què hauria passat si hagués demanat permís! Són una colla d’hipòcrites.

La fermesa d'esperit no m’inclina al repòs i a la meditació entre aquestes quatre parets. Recordo, penso, faig balanç... Evoco amb nostàlgia el dia de la reunió secreta durant la qual van adjudicar-me l'àlias de «La hiena». No fou fàcil, perquè dos companys més aspiraven al mateix motiu, al•legant actuacions passades. Jo els vaig guanyar invocant una mística de futur, la meva set d'implacabilitat. El meu rival més pròxim va haver d'acontentar-se amb l'àlias de «La mangosta» i l'altre amb el de «L'escurçó». I encara gràcies!

Sóc doncs, «La hiena», un pseudònim massa suggestiu per tancar-lo entre murs de pedra. No, no sóc egoista. Si pogués en faria donació al grup, en qualitat de reintegrament. Però al grup l'han fet miques. A còpia d'acorralar-me a preguntes nit i dia amb una insistència criminal, els han agafat a tots.

I ara, en estat de plena lucidesa, sense coaccions de ningú, lliurement, vull deixar el sobrenom a qui en pugui fer bon ús, perquè és una pena que es consumeixi amb mi aquí dins. Jo, per molt de temps, no en faré res i a fora encara pot servir. No sóc versat en qüestió d'institucions de beneficència, tinc poques relacions i coneixences. En principi, el deixo a un asil d'orfes, amb l'esperança que, poc o molt, apreciaran que és tot el que tinc. Penso que potser hi haurà qui en sortirà ofès i enardit, amb prou punxades i raons per a utilitzar-lo amb pugnacitat vindicativa. I que es produirà el relleu immortal!

(PERE CALDERS, D'Invasió subtil i altres contes, 1978)
---------------------------------------------------------
EN MARC
Aquell viatge de fi de curs a París va ser realment inoblidable. Érem una bona colla i ens enteníem força bé. Vam marxar de nit, en autocar, i el trajecte va ser sensacional. Estàvem tan nerviosos que no sabíem ben bé què fèiem. Parlàvem amb l'un, amb l'altre, sense saber gaire bé de què però rèiem a cor què vols. Els mòbils no paraven de fer fotos dels quatre arrossegats que dormien i, finalment, amb unes ulleres de cavall, vam arribar a París. Quina meravella! Feia una brusquina fina que creava una atmosfera que et convida a penetrar en un món que, tanmateix, no t'era gens estrany. El que em va agradar més? La panoràmica de la ciutat des de la torre Eiffel. Amb els companys? Perfecte, tret de la història entre en Pep i la Blanca, que han de ser els "notes" del grup... i dels quatre penjats que sembla que ja ho han vist tot... La millor nit? La darrera, quan vam estar un bon grup junts en una habitació minúscula i teníem aquella necessitat de conquerir un món que ens el sentíem tan nostre...

EN JULI
Sí que el recordo, el viatge a París, és clar, però tot plegat ho vaig trobar una mica pobre. Viatjar en autocar durant dotze hores, on s'és vist! I aquella colla de nens infantils i immadurs que semblava que no havien sortit mai de casa! Ah, ah!Hi, hi! Semblava una guarderia el primer dia de col·le! Vaig intentar adormir-me, però res, impossible, era la primera vegada que passaven una nit de gresca! I la gracieta de les fotos, ja se sap, qui es colga amb criatures, s'aixeca amb pixerades! I bé, París, què t'he de dir, molta literatura i poca teca. A qui ha viatjat molt, com és el meu cas, no l'impressiona la torre Eiffel, un munt de ferralla rovellada... El que em va agradar més? El sopar que vaig fer d'amagat a Maxim's, un restaurant de luxe, amb el fill d'un conegut del pare. Amb els companys? Ni fred ni calor,han de créixer, encara! La millor nit? No t'explico, és absolutament privada.

Llengua catalana 3r d'ESO. Ed. Cruïlla